Tot perfil de la yihad exigeix ser
delimitat al seu propi context islàmic. L'Islam, com tota gran
Tradició, i l'Islam ho és, configura un panorama heterogeni
i complex del que no es pot deduir-ne cap simplificació precipitada
ni cap generalització tosca. La yihad expressa, originàriament,
l'esforç del creient per endinsar-se a la senda de la vida religiosa
i la realització espiritual. Aquesta seria la gran Yihad. La
petita yihad, com a accepció secundària, seria la guerra
santa.
La Yihad a l'Islam
La seva declaració dependria de determinats criteris avaluats
des dels temps més llunyans de l'Islam i sobre la base de la
interpretació fixada per les escoles de jurisprudència.
La guerra santa es justificaria pel manteniment i establiment d'una
politicitat que permeti la pràctica de l'Islam i empari el mode
de vida islàmic. De tot el esmentat se'n dedueix un cert grau
de discrecionalitat a l'hora de declarar la yihad que predominarà
la perspectiva de l'intèrpret. Amb tot i això, les diverses
escoles jurídiques islàmiques asseguraven certes condicions
i delimitaven un marc clar en el que certes pràctiques quedaven
amb tota nitidesa excloses de la yihad en virtut del propi exemple del
fundador de l'Islam. Una d'aquestes pràctiques serà la
costum àrab de la mutilació i de l'esquarterament dels
cadàvers de l'enemic, i una altra la matança indiscriminada
d'innocents i població civil.
L'Islam d'aleshores
Encara que és cert que la yihad i l'hegemonisme islàmic
no figuren com a un manament alcorànic, el cas és que
la configuració de la politicitat islàmica més
primerenca, des dels seus enlluernadors èxits militars, va acabar
per concebre's a si mateixa com a naturalment hegemònica. De
qualsevol manera, aquest Islam primerenc, i això crec que és
important remarcar-ho, va tenir un caràcter francament obert
i integrador, això sí, des del seu plantejament hegemonista
i imperial. En aquest sentit és molt difícil no escoltar
els ressons, en el model polític de l'antic califat islàmic,
de la politicitat imperial romana, dels vells temps hel·lenistes
i, en general, del model polític dissenyat per Alexandre Magne
uns segles abans. Aquest Islam primerenc, respectuós, atent i
articulador de tot allò que es trobava, serà la gènesi
d'una Tradició Mediterrània, tremendament culta i refinada
pel que fa a l'art, al pensament, a la ciència, a l'espiritualitat
i a la hermenèutica alcorànica. Em refereixo a l'Islam
medieval.
Un nou Yihadisme
La totalitat del pensament jurídic islàmic tradicional
no consideraria, de cap manera, com a yihad les massacres integristes.
Pel que sembla això no dissuadeix gens ni mica als musulmans
que decideixen autoimmolar-se com a martiri. Així dons, la pregunta
que cal fer-nos és qui gestiona l'integrisme emergent i qui l'alimenta
doctrinalment.
Lluny del que podria suposar-se, l'integrisme islàmic contemporani
no pretén fer valer la tradició islàmica secular
enfront del procés de modernització. Contràriament
al que s'acostuma suposar advoca per a un trencament amb tal tradició
des del retorn a la puresa dels orígens. Des de la seva perspectiva,
la Modernitat entesa com a desenvolupament científic, tècnic
i econòmic, és completament compatible amb l'Islam i desplaça
el seu objecte de reflexió a les causes del secular endarreriment
de les societats musulmanes. Tal endarreriment es deuria, des dels seu
punt de vista, a la pèrdua de la puresa de l'Islam originari.
Aquesta seria la causa fonamental de la prostració i del subdesenvolupament
de les societats islàmiques en els darrers segles. Per això
la seva desconfiança envers l'Islam heretat i envers les seves
escoles jurídiques, com a transmissores d'un Islam social i políticament
decadent des de la comparació amb Occident. I per això
la reivindicació de la literalitat alcorànica com a mitjà
per discernir aquesta puresa originària. La modernitat no suscita
en ells un rebuig substancial, ans al contrari, el repte de la modernitat
quedaria àmpliament respost des de la seva islamització
a partir de la severa aplicació d'un dret islàmic revisat
a la puresa. Per això no hauria de sorprendre'ns l'afecció
dels integristes islàmics a intentar demostrar com l'Alcorà
anticipa i prediu tot tipus de descobriments científics o a demostrar
com l'Islam seria la religió més concorde amb el desenvolupament
científic (discurs aquest molt apreciat pels Germans Musulmans),
sense advertir ni de lluny com tal discurs trenca amb el model epistemològic
unitari i sapiencial de coneixement espiritual de la Unitat o Tawhid,
que caracteritzaria a l'Islam tradicional i unificaria les ciències
islàmiques. En realitat, la seva percepció de la Modernitat
no passa de la mera epidermis de desenvolupament econòmic i tecnològic
que l'acompanya.
L'integrisme enfront de l'Islam tradicional
La crítica radical que fa l'integrisme de la tradició
islàmica se li queda al pap una cosa. Des d'aquesta perspectiva
la religió musulmana quedaria reduïda a un senzill codi
d'habilitacions jurídiques-normatives explícites que enunciarien
el mode de vida islàmic. Tota la brillantor de l'Islam medieval,
tot el sofisma i el pensament islàmic (inclòs el mateix
Algacel), serien un mer afegit que a la llarga sols hauria servit la
decadència de l'Islam des de la pèrdua de la seva integritat
i puresa. Si a això hi afegim la distància de l'integrisme
respecte a les diverses escoles de jurisprudència, i de la seguretat
jurídica que aquestes establien, entendrem la terrible ruptura
que mostra l'integrisme amb l'Islam tradicional. I és que des
del seu punt de vista es tracta de despullar a l'Islam de qualsevol
afegit y de reduir-lo a la literalitat alcorànica i a la praxi
contractual del profeta de l'Islam com a referent jurídic-normatiu
de vida (sunna). Per això la importància que dóna
l'integrisme a assumptes com el portar barba, la vestimenta o les diverses
notes externes com a eix únic de la vida religiosa. S'obre pas
així un islamisme, intel·lectualment empobrit i espiritualment
escarranssit, que deliberadament ignora i menysprea, per la seva innovació,
gairebé tot de la seva pròpia tradició.
Aquest serà el marc del que en surti el neo-yihadisme contemporani.
Des d'aquest marc el dret islàmic, desestructurat i posat al
servei d'una sensibilitat irredemptista respecte a Occident, ultrarigorosa,
intransigent i molt empobrida intel·lectualment, donarà
coartada jurídica a una interpretació de la yihad que
empari la massacre de civils. El que crida l'atenció és
que aquestes interpretacions integristes es difonen des del foment que
d'elles en fan països com Aràbia Saudita o Pakistan, en
aquella saó els dos grans aliats dels Estats Units al món
islàmic. D'aquesta manera no sorprendrà que siguin els
imams de formació wahabita, formats en àmbits d'influència
saudita, els que sancionin a través de fatuas el caràcter
de yihad de massacres com les de l'11-S o de l'11-M. I és que
són els saudites els principals propagandistes de l'integrisme
wahabita a través de les seves Universitats i del poder de les
seves finances. El wahabisme és el principal rostre de l'integrisme
islàmic i aleshores el credo oficial d'Aràbia Saudita.
Saudites i pakistanesos, tanmateix, són els principals aliats
dels Estats Units al món islàmic. Algú entén
quelcom? A què juga la diplomàcia americana? Per quin
motiu els objectius prioritaris de la seva croada contra el terrorisme
no tenen cap relació amb el terrorisme integrista?
L'integrisme a Europa
Portem dècades de penetració integrista a Europa Occidental
ja que, com és obvi, les mesquites estan en mans de qui les paga.
El focus de la marea negra integrista que discretament ha inundat les
mesquites europees no és altre que el poder financer saudita
i el manà ideològic del wahabisme, en connivència
amb moviments com els dels Germans Musulmans. Que potser ja s'han oblidat
de l'Imam de Marbella? Tot i així, les societats europees semblen
no veure, o no voler veure, el monumental problema que aquest Islam
irredemptista i segregacionista, no integrable de cap manera, representa
al si de les nostres societats. Amb tot i això el problema és
complex i la islamofòbia sols legitima la dinàmica de
xoc de civilitzacions que tant desitgen amb ànsia integristes
de totes bandes. En realitat només són els musulmans els
que realment poden acabar amb la marea negra de l'integrisme islàmic
i del terrorisme wahabita. A nosaltres no ens competeix empaitar als
seus actors, assenyalar als seus patrocinadors i facilitar el procés
d'aïllament intern al que cal sotmetre l'integrisme al si del propi
Islam. I és que gairebé no queda res de reivindicació
antiimperialista a l'integrisme, i sí molt de complicitat amb
els règims àrabs més oligàrquics, més
podrits de petrodòlars, més corruptes i més vulneradors
dels drets humans. Un altre assumpte que ens competeix, i que necessitarà
els instruments jurídics necessaris, serà la depuració
de l'Islam europeu de la influència saudita. I tot això
sense oblidar la necessitat d'una pau a l'Orient Mitjà duradora,
justa i capaç de conciliar interessos enfrontats. La col·laboració
i el diàleg amb l'Islam és la condició necessària
de tots aquests assumptes. La parcialitat dels Estats Units pel que
fa al conflicte de l'Orient Mitjà és el gran càncer
existent a la relació entre l'Islam i Occident. Aquesta parcialitat
la pateix tot Occident.
El continuisme cec dels Estats Units envers les polítiques israelianes
més dures, capaç de deixar de banda els seus propis interessos
a favor de les passions de la dreta religiosa israeliana, només
s'explica des de la influència creixent del radicalisme protestant
de la dreta americana. Pel que sembla, aquest integrisme estima que
la restauració d'Israel i la construcció del Tercer Temple
anuncien la segona vinguda de Crist. Per això el seu recolzament
incondicional a aquests signes apocalíptics i el seu enteniment
amb un xoc de civilitzacions que fa possible els anhels mil·lenaristes
de l'integrisme hebraic. A aquesta estreta aliança entre integristes
protestants i jueus s'afegiria la necessitat d'un enemic capaç
d'orientar a l'opinió pública en el sentit d'aquest xoc
de civilitzacions. Aquest enemic no és altre que l'integrisme
wahabita des de la monstruosa faç de l'Islam que ens presenta.
Sols des de la perspectiva apuntada, té sentit la irracionalitat
de la política exterior americana. I és que els seus clamorosos
disbarats només s'engalavernen des de la lògica inherent
a la puixança i l'estratègia dels cercles més espectrals
de les tres religions del llibre. Mentrestant, l'esquerra i la dreta
s'entossudeixen a mantenir uns paràmetres d'anàlisi heretats
de la guerra freda que només serveixen per amagar als responsables
de les matances i als seus patrons ideològics i financers. L'esquerra,
quan identifica les accions d'Al Qaeda gairebé com unes accions
antiimperialistes, normalitza, integra i justifica als integristes al
si de l'Islam i de la comunitat àrab, negant-se a delimitar el
problema des de la seva dimensió d'islamisme integrista. La dreta,
des d'una islamofòbia obtusa i sense cap matís, no atén
a que és una varietat específica d'Islam, precisament
la que fan valer els seus antics aliats saudites i pakistanesos durant
la guerra freda, la que empara massacres com les de l'11-S i de l'11-M.
Mentre aquest Islam suposadament "yihadista", xenòfob,
segregacionista i hostil vers tot allò que els hi serveixi com
a mirall, es predica lliurement a una bona part de les mesquites europees.
Cal veure-ho per creure-ho.