La mitificada Movida Madrileña, que de tant donar-li voltes, en
comptes de moguda, es va convertir en remoguda, no ha deixat de ser el
sant i senya referencial, en els darrers vint anys, quan es parla de modernitat
i cultura en aquest estat. I això fa pensar... perquè vint
anys, són vint anys!, i donen molt de sí com per què
el tema de la movida no estigués ja ben clar i ben enllestit, amb
tots els corresponents mèrits, condecoracions i les obligades mencions
especials per als morts caiguts al camp de batalla, ben distribuïts
entre el batalló de “novaoners”. Doncs vegin que no,
perquè aquí els que més haurien de callar són
els que més soroll fan afanyant-se en atribuir-se els llocs més
elogiosos d’aquella incipient modernitat espanyola i tractant de
treure-li més suc al “negoci” en què, els més
espavilats, han convertit aquells anys 80 que van ser testimoni de la
seva primera joventut. En canvi, aquells que haurien de parlar, perquè
d’alguna manera van ser els autèntics ideòlegs (i
em consta que aquesta paraula no és la més encertada tractant-se
de La Movida), els que van aportar alguna cosa més que joventut
i ganes de sortir per les nits, callen perquè ja no estan com per
explicar-lo, i els que sí ho estan i poden parlar, ho fan de manera
esporàdica i mesurada perquè estan una mica farts del tractament
pesat que, en moltes ocasions, se li ha donat al tema.
Però malgrat el que hem vist i llegit en els molts testimonis,
lògicament parcials (perquè mai no plou a gust de tothom),
que ens han arribat per diferents vies: llibres dedicats al tema, reportatges
dedicats als tema, suplements dominicals dedicats al tema, articles
dedicats al tema, sèries documentals dedicades al tema, entrevistes
dedicades al tema... seguim sense tenir una visió clara i ben
estructurada del fenomen, o més aviat de la consistència
profunda de La Movida com a fet cultural. Perquè, com és
sabut, un moviment sòcio-cultural de la mena i del tipus que
sigui, sempre s’ha sostingut amb pilars més sòlids
que unes bones dosis de maquillatge, alteradors de consciència
varis, música d’importació i unes copes preses al
Rockola. I que consti que tot això està molt bé,
a més és just i necessari, però no valida la Nueva
Ola com a quinta essència en això dels moviments culturals.
Ells es manifestaven, però sense manifest fundacional, tocaven,
feien curts, alguns pintaven, els que menys, escrivien, i la major part
es consagrava al sa afer de patrullar la ciutat emparant-se en raons
de traïdoria i nocturnitat. Creant entre tots un espectre de tremenda
heterogeneïtat, la qual cosa sempre és una riquesa, i contrasta
de manera gratificant amb els temps que corren, en els quals la singularitat
és una espècie en perill d’extinció, i fins
i tot està mal vista pel conformat gruix social. Però
tanta diversitat personal, en aquells dies, va fer que del grup sorgís
el grupet i, d’aquest, el grupúscle; per la qual cosa encara
era més difícil que s’organitzessin d’alguna
manera, per tal de vehicular i donar sentit de cohesió al moviment,
que fluïa i fluïa sense ordre ni concert, perdó! rectifico:
sense ordre però amb molt concert.
Òbviament, alguna cosa estava passant, i la incontrolable espiral
de color que va ser La Movida Madrileña creixia i s’alimentava
amb uns i altres, fins a arribar al paroxisme de la convulsió
i de la forma. I després de tants anys i de tantes raneres, contemplem
amb sorpresa que Espanya no oblida els plançons de La Movida,
o potser siguin alguns d’ells els que es neguen a ser oblidats
i relegats al, també mític, bagul dels records.
De vegades, un concepte es converteix en concepte, o una veritat en
veritat, a partir de repeticions constants i trepadors a la consciència
i a la memòria col•lectiva, i quelcom d’això
ha passat amb el tema que avui ens ocupa. En quin moment es va deixar
de considerar la Nova Onada com a eclosió, per a donar-li un
honorable rang d’episodi entramat i organitzat? Potser des que
alguns dels seus membres, motivats per un justificable afany de pervivència
i validació, van començar a explicar-nos, un cop rere
l’altre, què passava en aquells anys des d’una perspectiva
assossegada, parcial i mitificadora. Cosa que, per exemple, mai van
fer els integrants de la, sempre dubtosa com a tal, Generació
del 27. Ells també van fer cine, van pintar quadres i van escriure
magníficament, encara que la veritat és que de música
anaven curts i en allò de sortir de nit en pla massiu, crec que
tampoc estarien aprovats. Però el cert és que van coincidir
en un temps i un espai concret de pura creació i, paradoxalment,
gairebé cap d’ells va acceptar la denominació “Generació
del 27”, perquè pensaven que l’únic que els
vinculava era el fet de compartir territori i temporalitat durant uns
anys, però res més. Per això no volien el recolzament
del que consideraven una generació fictícia, i potser
tampoc el necessitaven, perquè van creure que la seva obra era
aval suficient com per assegurar la seva entrada a la posteritat. Cosa
que potser no succeeixi amb els pocs, perquè són només
uns pocs, els que s’han apropiat de la memòria i la legitimitat
de la soferta i resignada movida madrilenya.
En qualsevol cas, està clar que entre 1980 i 1984 tot l’espectre
social es va alterar i, fins i tot, es va substantivar el verb moure,
per tal de batejar el fenomen: “La Movida”, que, per cert,
és un gran nom per la seva plasticitat i capacitat de captar
l’esperit d’aquesta etapa desorganitzada, desestructurada,
on res estava al seu lloc i en això radicava la seva autèntica
riquesa i la seva autèntica bellesa. Estem parlant d’aquella
Espanya del postfranciscas, on les ganes de desaprendre l’ensenyat,
i de tornar a crear amb llibertat i nous criteris, ho impregnaven tot.
Després de quaranta anys d’estancament, estava tot de cap
per avall, tot per fer, i bé és cert que la movida, en
molts sentits, va ser el primer pas per crear el posterior ordre que
sempre sobrevé al caos. El curiós és que els protagonistes
de la Nueva Ola ni tan sols havien nascut quan l’endogàmia
i l’avorriment cultural ja estaven confortablement acomodats al
nostre país però, tanmateix, sí van tenir la receptivitat
necessària per percebre l’estèril herència
que ens havia deixat l’antic règim, i entendre la urgent
necessitat de realitzar canvis més a tort que no pas a dret.
I cada un des del seu ser i estar van posar mà a l’obra
com van poder, van voler i van saber des d’aquell ull de l’huracà
que era el Madrid de l’època i, a més, tenien el
que cal tenir per aquests casos: l’edat perfecta. La joventut
enjogassada de l’època prenia els carrers, anava a locals
acabats de ser inaugurats, quedaven al rastro o al “Penta”
per parlar de tendències, fixaven cartells i escrivien fanzines,
dissenyaven roba d’avantguarda, anaven a Londres (i de manera
automàtica quedaven convertits en àrbitres de la moda),
dibuixaven còmics i, la música, que potser és el
tret d’identitat més clar d’aquest fenomen, arribava
a tots els racons en una successió interminable de concerts,
assaigs dels grups, discos d’importació i creació
pròpia. Per primer cop, els grups nacionals van començar
a desenvolupar uns corrents musicals inèdits fins al moment,
i van sembrar un brou de cultiu que roman vigent a l’actualitat
del panorama musical.
Tot aquest paisatge, com és lògic després d’un
llarg període de dictadura, anava acompanyat d’exhibicions
extremes de l’ús de la pròpia llibertat, per la
qual cosa se sortia cada nit a la cerca de l’empatia amb el tòpic
del sexe, de les drogues i del rock and roll. I molts van circumscriure
la seva presència a les fileres de La Movida, limitant-se exclusivament
a això últim, i deixant el tema de la creació per
altres més espavilats i sagaços, que van ser la minoria.
Podríem, per anar acabant, dir que el fenomen de la Nueva Ola
va ser quelcom absolutament lògic, tenint en compte la conjuntura
sòcio-política regnant. Quina joventut no hagués
reaccionat a la cerca de la seva llibertat i de les seves vies d’expressió
després de tants anys d’imposicions? Eren joves, bells
i plens d’aquella gosadia provocadora que sempre atorga la falta
d’edat i l’absència de prejudicis, no tenien res
a perdre i tot a guanyar, i una ciutat, per fi, oberta al canvi on quedaven
moltes coses per fer. Però el problema ve ara, quan els en altre
temps adolescents de la movida ja no ho són, quan gaudim d’una
democràcia més virtual que una altra cosa, quan els mitjans
de comunicació bombardegen els nostres cervells amb abjectes
subproductes, quan la tecnologització de les nostres vides ens
ha convertit en còmodes animals de sofà i televisió,
quan el pensament únic i fal•laç enganya els nostres
cervells, i la cultura se’ns mor a borbollons mentre la joventut,
en comptes de reaccionar i mobilitzar-se com feien els nostres amics
de La Movida, s’acontenten amb estúpid ensopiment i complaença
consumista, sense aconseguir d’entendre que ideologia i compromís
son termes que excedeixen en significat els vells pamflets del maig
del 68
Per tot això, deixem-nos de mogudes i d’històries,
i els melangiosos del període, en comptes de dedicar-se a dignificar,
a cop de record de la Nueva Ola, que es dediquin a mantenir viu l’esperit
del que tant prediquen. I fomentin la reacció d’aquesta
nova joventut que, més que perduda, està no trobada.
(Victoria Diges és periodista i directora
del programa musical La Conjura Pirata. Que s’emet de dilluns
a dimecres de 22-23h, a Radio Intercontinental, 918 AM).