L’Estat Espanyol és el país de la UE amb una major
diversitat biològica, l’estat amb més espècies
i tipus diferents d’espais naturals. Tanmateix, la política
ambiental espanyola –més enllà d’algunes coses
positives- no està a l’alçada d’aquesta realitat.
Només cal veure el nivell de coneixements i vocació per
aquests temes dels que acostumen a ser nomenats Ministres o Consellers
del ram (persones que van treballar per a la Junta d’Energia Nuclear,
personatges molt lligats a la defensa d’interessos urbanístics,
economistes amb nul•la experiència i interès en
aquests temes,...). L’Administració espanyola ha fet un
notable esforç aquests anys per desmantellar molts dels mecanismes
que garantien una mínima protecció de l’entorn,
com alguns que figuraven a la normativa d’Avaluació d’Impacte
Ambiental, la Llei del Sòl o la Llei de Costes.
Desastres: de les muntanyes a les costes i els rius
En aquest darrer sentit, per exemple, les costes de l’estat estan
patint una pressió urbanística que sembla recordar la
dels pitjors moments del “desenvolupisme” dels anys 60 o
70, a zones com la Costa del Sol, o la costa murciana o llevantina,
per no parlar d’algunes àrees de Canàries. En massa
ocasions la figura d’alcaldes-constructors o l’ombra de
la simple i planera corrupció planeja sobre molts projectes.
I, si això passa al nivell del mar, quelcom de semblant succeeix
a les muntanyes, com als Pirineus, on hi ha plans delirants d’ampliar
les estacions d’esquí. Sobre els rius espanyols gravita
l’amenaça del Pla Hidrològic dissenyat a benefici
de les grans empreses constructores i hidroelèctriques. Els pares
del PHN són homes com ara Benigno Blanco, Director dels Serveis
Jurídics d’Iberdrola que va ser nomenat Secretari d’Estat
d’Aigües, o com Carlos Escartín, que després
de deixar el seu càrrec de Director General d’Obres Hidràuliques
va ser contractat per la constructora ACS, adjudicatària, entre
d’altres, del principal embassament del PHN, el recreixement de
l’embassament de Yesa. El transvassament de l’Ebre, qüestionat
per la comunitat científica com la majoria de les obres del PHN,
reportaria enormes beneficis a Iberdrola i produiria uns colossals danys
ambientals i econòmics a l’estat.
El drama dels incendis
Els incendis forestals continuen sent un greu problema, en bona mesura
perquè no existeix interès polític en investigar
els grans interessos econòmics que es mouen rere les flames i
que tenen molt a veure amb un alt percentatge dels focs (en especial
dels intencionats). A l’Estat Espanyol s’inverteix un 75%
en extinció d’incendis i només un 25% en prevenció,
la qual cosa consolida l’existència de tota una indústria
que viu de l’existència dels incendis. Aquest esquema evidencia
un vici que es generalitzable a tota la política ambienta espanyola,
i és que es prefereix viure del problema a fer-ho de la solució.
Sobre l’aigua i els residus
Succeeix també amb la política de l’aigua, on en
comptes d’actuar contra el malbaratament del líquid element,
prefereix tolerar-se la seva existència a fi d’emprar-la
com a coartada per promoure més i més obres i succeeix,
és clar, amb d’altres coses, com la política de
residus. En comptes d’impedir en origen la generació de
residus tòxics, s’ha optat per incrementar any rere any
la seva producció, mentre floreixen les empreses que viuen de
“gestionar-los”, bé sigui enterrant-los a instal•lacions
amb dubtoses garanties o bé incinerant-los (a la qual cosa s’estan
sumant cada cop de manera més clara fins i tot les empreses cimenteres,
amb un seriós perill per a la salut de les persones). Però
la generació anual de milions de tones de residus tòxics
i perillosos, igual que succeeix amb la de residus sòlids urbans,
s’ha convertit en sí mateix en una cosa beneficiosa per
a certs sectors. Igualment succeeix amb el malbaratament energètic,
que a l’Estat Espanyol és impressionant, sense que s’hagi
actuat oficialment de manera seriosa per tal de reduir les ineficàcies
i excessos innecessaris de consum, mentre es promouen projectes de construcció
de desenes de noves centrals tèrmiques que, juntament amb d’altres
causes, estan aconseguint que Espanya sigui l’estat líder
de la UE pel que fa a la violació dels objectius del protocol
de Kioto per lluitar contra el cada cop més alarmant canvi climàtic.
Les altres energies
Al mateix temps, amb l’excepció potser de l’energia
eòlica, tipus d’energia en la qual l’Estat Espanyol
és una potència mundial (de vegades, tot s’ha de
dir, a costa de carregar-se innecessàriament paisatges que no
haurien d’haver estat seleccionats per a això) s’ha
fet la traveta a les energies renovables. Per què Espanya té
menys desenvolupada l’energia solar que Alemanya o el Regne Unit?
És que tenim menys sol? Mentrestant, es manté un parc
nuclear, els problemes de seguretat del qual són alarmants. Però
les elèctriques, en comptes de canviar realment, prefereixen
llançar-se a campanyes sobre suposada “energia verda”
als mitjans de comunicació (les quals després són
denunciades pel seu possible caràcter fraudulent).
La pol•lució tòxica
La situació generada, en un altre ordre de coses, per la pol•lució
derivada de l’ús de substàncies tòxiques,
ja sigui per vessament o emissions industrials o pel seu ús en
sectors com ara l’agrícola (per exemple, el renoi de pesticides)
està tenint conseqüències amb massa freqüència
silenciades. Només cal veure casos com l’excés de
càncer que hi ha a certes zones com ara Huelva, amb la seva potent
indústria, o del que pot estar succeint amb el càncer
de mama (que investigacions nacionals recents vinculen a la presència
de determinats pesticides).
Per què no es documenten una mica sobre la presència
de nombrosos verins cancerígens o destructors de l’equilibri
hormonal a la llet materna? Han llegit alguna cosa sobre com la quantitat
d’espermatozoides de la població masculina occidental ha
caigut a la meitat des dels anys 40, i la possible relació que
això té amb certes substàncies?
Mentrestant, l’agricultura espanyola continua emprant desenes
de milers de tones de tòxics que enverinen sòls, aigües
subterrànies, rius i mars a més de, per suposat, aliments.
L’establiment de límits “legals” no sembla
tenir gaire a veure amb el caràcter bioacumulatiu d’aquestes
substàncies ni amb els seus efectes no letals a curt termini,
però no sabem si a mitjà o llarg termini. Els experts
denuncien que pràcticament no hi ha cap espanyol que no tingui
als seus teixits presència de determinats tòxics que van
des de les dioxines als PCB. Mentrestant, la política oficial
és la de minimitzar, com es va fer amb les conseqüències
del vessament de Doñana, on milers d’hectàrees segueixen
(i així estaran per molt de temps) amb alts continguts de, entre
d’altres coses, arsènic. Política que beneficia
per suposat als causants dels excessos, els quals, gràcies també
a una Justícia que prefereix ser fort amb el dèbil i dèbil
amb el fort, acostumen a quedar impunes.
La Justícia espanyola, acusada de tenir un doble tracte. És
responsable també de molt del que passa. Quan hi ha algun fiscal
que es pren seriosament aquestes coses, com pugui ser el Fiscal de Medi
Ambient de Madrid, de seguida esclaten tot tipus d’intents de
neutralitzar-lo. És més fàcil condemnar algú
per matar un llangardaix que per enverinar milers d’hectàrees
amb un vessament de milions de tones. Especialment preocupants són
coses com l’escassa ajuda que es dóna a l’Estat Espanyol
al desenvolupament de l’agricultura biològica i, per contra,
el desmesurat recolzament que es dóna als aliments transgènics,
malgrat que la major part de la població espanyola està
en contra d’aquests i és ferma partidària d’una
alimentació cada cop més sana i natural. Ni tan sols coses
com el que va passar amb el Prestige sembla que vagin a fer reflexionar
massa els nostres polítics, sobretot després de veure
que (gràcies sobretot a haver-se gastat quantitats ingents de
diners públics en acontentar, encara que sigui temporalment,
els afectats més directes) no han tingut conseqüències
electorals massa fortes.
Malgrat coses com les dites, és evident que un alt percentatge
de la població espanyola percep de manera cada cop més
clara que els temes ecològics són extraordinàriament
importants, molt més seriosos del que els polítics (ocupats,
sembla ser, per altres coses) semblen suggerir. I pensa així
la població malgrat que cada cop és més difícil
que els arribi una informació veraç a conseqüència
de la cada cop menor llibertat existent als mitjans de comunicació,
durament controlats (igual que els polítics) pels poders econòmics.
La gent sap que la situació ambiental de l’Estat Espanyol
no és tan meravellosa com alguns volen fer-la veure. Per exemple,
quan van escoltar un ministre dir que les platges de Galícia
afectades per una marea negra estaven “esplendoroses”, ja
sabien com estaven i de la mateixa manera, més enllà del
que se’ls vulgui dir sobre els transgènics, sobre l’energia
nuclear, sobre el pla hidrològic, o sobre altres coses, molts
espanyols tenen una idea formada que no és precisament que ecològicament
estem al país de les meravelles. Però el pessimisme no
és la solució, sinó, ans el contrari, la recerca
de canals complementaris d’informació, i el pas a l’acció
en la mesura de cadascú, que pot anar des de no comprar allò
que se sap que contribueix a destruir la natura a, per exemple, militar
a Greenpeace. Les formes possibles d’actuar són moltes.
Però és evident que davant la creixent deterioració,
així com davant la creixent manipulació que pretén
ocultar-nos-ho, cal fer alguna cosa. La natura de l’Estat Espanyol
i el futur dels nostres fills i néts així ho requereixen.