Actualment vivim i habitem l’anomenada societat de mercat. Res
no s’escapa en aquesta nova deïtat en la seva permanent tasca
de codificació i programació d’allò que és
real. Tot ha d’ordenar-se i adquirir sentit sobre la base dels
seus imperatius. És sabut que la societat de mercat troba un
dels seus pilars en aquest individu il·limitat i dèbil
que tan agrada proposar a certs autors postmoderns. I és així
com ha de ser, ja que el que està en joc és la capacitat
de consum i aquesta exigeix ductilitat en el caràcter i evanescència
en la personalitat. En aquest sentit no és casual que qualsevol
manual de marketing estimi les diferències culturals, religioses
o ideològiques com barreres al consum que han de ser abolides.
Tota diferencia, tot relleu, tot criteri que mostri un perfil haurà
de ser acceptat. La societat de mercat vindrà així de
la mà d’una identitat evanescent i canviant dictada per
les modes i el mercat. En aquesta, tot serà objecte de consum:
opinions polítiques, informació, cultura, espiritualitat,
imatge... Tot estarà a l’abast en el gran mercat global
però res tindrà capacitat per transformar o constituir
l’individu en qüestió. Qualsevol esdeveniment, qualsevol
alquímia real, qualsevol marc de constitució, qualsevol
relleu o diferència seran buidades de contingut i alienades en
el consum. Tot es veurà d’aquesta manera reduït a una
existència merament icònica i virtual de la qual el consumidor
n’obtindrà epidèrmiques rendibilitats de caràcter
psico-emocional. Res podrà constituir-lo en cap direcció
ja que qualsevol relleu, qualsevol senyal d’identitat, qualsevol
diferència marcada, serà considerada un obstacle al lliure
mercat i al permanent desplegament del desig. En paraules de Houellebecq
sembla que l’individu modern trobarà la seva culminació
en les posicions diverses i canviants que ocupa en la societat de mercat.
Un cop "alliberat dels destorbs constituïts per les adhesions,
les fidelitats, els codis de comportament estrictes" l’individu
modern es veurà conduït, ens continua dient Houllebecq,
a "ocupar el seu lloc en un sistema de transaccions generalitzades,
en el qual és possible atribuir-li, de forma unívoca i
sense ambigüitat, un valor de canvi". Tal individu, conformat
en la intimitat de la seva consciència pels fluxos d’imatges
de l’univers mediàtic, no seria més que una posició
de consum que respondria a una conducta prevista amb antelació,
pur assentament comptable. Això sembla ser el rostre de l’anomenada
societat de mercat, on tot es buida, naturalesa humana inclosa, en els
diferents circuits de producció i consum.
En el panorama descrit, les estratègies de imagòlegs i
psicòlegs socials són tan axials com generadores de móns.
La seva tasca se centra en el condicionament de conductes a través
de l’administració d’imatges sobre les consciències.
Es tracta de dissenyar i programar pautes de conducta.... En aquest
sentit sorprèn la tremenda significació psicològica
de les imatges i continguts que apareixen en la publicitat. També
sorprèn l’ús generós d’imatges i continguts
arquetípics. Aquestes imatges han de suscitar traces d’activitat
psíquica i emocional de la mà de les fílies i fòbies
que despleguen. Els receptors d’aquestes imatges identificaran
el seu mode de vida i forma de ser en l’associació e immersió
en tals imatges des de les emocions que aquestes provoquen. És
evident que aquest disseny de les consciències fa previsible
la conducta des dels condicionaments que serveix. La programació
psico-social no vindrà tant de la mà d’una o altra
imatge sinó de la immersió de les consciències
en un permanent flux d’imatges la finalitat de la qual és
la incansable mobilització de la libido en el mercat. El resultat
acabat serà un individu, fàcilment emmotllable, tremendament
disposat i amb un interior ple de desitjos e imatges en el més
rellevant marc educatiu i de constitució de la subjectivitat
en les societats contemporànies. Aquest univers d’imatges
relegarà tot a una existència purament icònica
i virtual. La tècnica des de la seva capacitat codificadora i
manipuladora del que és real sembla estar en l’arrel del
nihilisme del temps actual. En el regne de l’utilitarisme extrem
tot sembla quedar reduït a una condició d’objecte susceptible
d’estudi i manipulació. En el marc descrit tot encontre
real, tota dimensió unitiva, i tot enllaç amb l’alteritat
es converteix en insòlit. La distància i l’alienació
del que és codificat en unes rendibilitats pre-establertes reduirà
allò que és real a la mera aparença i en última
instància a la seva evanescència total. Si tot esdevé
mer objecte també ho farà l’home i la seva intimitat.
Llocs comuns, tòpics socials i convencions varies seran l’espai
de seguretat i refugi d’un home així configurat.
Els vells mags
Els imagòlegs, com és evident, coneixen el seu treball
amb precisió. Ara bé, no són ni els únics
ni els primers que són conscients de les tècniques del
condicionament de conductes a través d’imatges. Eco ens
adverteix en la seva obra, com tots aquests processos de condicionament
de la conducta, tan propis del nostre temps, estaven invariablement
associats amb la màgia en les societats antigues. Aquesta associació
no venia de la mà de cap gènere de poder supersticiós
que emergís de la mà de la imatge. Al contrari, responia
a la consideració que aquests pobles tenien de la màgia,
en tant que techné o saber aplicat, fins el punt que des d’aquesta
perspectiva d’anàlisis la societat contemporània
no respondria a una alta cosa sinó a una implantació política
de la màgia....
Tradicionalment la màgia fou vista com una tècnica que,
sobre la base de l’aplicació de certs coneixements, pretenia
algun gènere d’actuació sobre allò que és
real. Així la màgia es considerava una techné,
és a dir, una tècnica que trobava la seva operativitat
en una saviesa aplicada. És a dir, màgia seria les aplicacions
de tipus auxiliar, pràctic i secundari d’un determinat grau
de saviesa o coneixement. Tota aplicació màgica exigiria,
per tant, certa codificació d’allò sobre el que s’operarà
i la pretensió d’actuació. D’aquí provenen
els seus límits derivats del dualisme metodològic del
qual parteix. Pels mags, l’actuació sobre allò que
és psíquic trobarà en el poder de les imatges una
de les seves eines més importants. Les imatges seran capaces
de generar tot tipus de móns interiors de tremenda potència.
Des d’aquí es desplegaran el seu enorme poder per configurar
la intimitat de les consciències i, en el seu cas, per condicionar
conductes. Les imatges susciten en l’home fòbies i fílies,
inclús dissenyen i constitueixen tals fòbies i fílies.
La majoria de les vegades, la gent confon el seu caràcter i la
naturalesa amb aquest entramat on allò que és real queda
ja previst i codificat per antelació en una representació
e imatge donada. La consciència de l’home esdevé
així com a perfecte intèrpret d’un guió on
tot és susceptible a ser categoritzat i dessecat en la pròpia
representació. El problema és que el guió sempre
és dictat des de instàncies alienes amb la finalitat d’assegurar
tota una sèrie de rendiments. La consciència i la seva
tremenda potencia, qui i què som, queda així ignota més
enllà de totes aquestes projeccions dualistes amb les quals tenyim
la nostra experiència del món. Tota aquesta cartografia
de les nostres fòbies i carències limita la nostra experiència
de la vida fent-nos previsibles. Fins el punt que ens converteix en
submisos servidors d’una representació il·lusòria
d’allò que és real que ens codifica i limita, estrangulant-nos
i endormiscant-nos la percepció i la capacitat de vida. Des de
tals quadre de fílies i fòbies cosifiquem allò
que és real i al mateix temps som cosificats per la nostre projecció
del que és real... Qualsevol mag de l’antiguitat contemplaria
la societat actual, les seves relacions socials així com les
actuals relacions entre home i naturalesa, completament saturades de
la mentalitat i els processos operatius i manipuladors propis de la
màgia. Una altra cosa molt diferent, evidentment, és la
parodia de conill i barret que actualment entenem com a màgia
i, al mateix temps, la inquietud que tal terme suscita en la seva evocació
d’allò que és irracional.
Crec que es fan evidents els enormes paral·lelismes entre l’antiga
màgia manipuladora i tota una sèrie de pràctiques
tan quotidianes com ubiqües. En paraules de Ioan Culianu, qui fou
el més important deixeble de Mircea Eliade, "actualment
el mag s’encarrega de les relacions públiques, de la propaganda,
de la prospecció de mercats, de les enquestes sociològiques,
de la publicitat, de la informació, la contra informació
i la desinformació, de la censura, d’operacions d’espionatge
e inclús de criptografia. Aquesta figura clau, per a la societat
contemporània, només representa la continuïtat del
manipulador de Bruno, els principis del qual va seguint, procurant presentar-los
com fórmules tècniques e impersonals. Els historiadors
van concloure amb raó que la màgia havia desaparegut amb
l’arribada de la ciència "quantitativa". Aquesta
només ha vingut a substituir una part de la màgia, prolongant
els seus somnis i finalitats recorrent a la tecnologia... Quan es manté
una funció operacional, tant la sociologia, com la psicologia
i la psicosociologia aplicada representen, avui dia, la continuació
directa de la màgia".
El paral·lelisme traçat entre allò que l’antiguitat
considerava màgia negra i una cosa tan rellevant avui dia com
els fluxos d’imatges no respon a reflexió ni especulació
alguna sinó a la constatació de la identitat entre els
modes de fer propis de la màgia i els característics dels
imagòlegs, publicistes i psicòlegs socials. Des de tal
perspectiva considerar el temps present com el de la implantació
política de la màgia negra no és sinó una
obvietat. En aquest sentit la gran paradoxa és que tenint la
màgia aquest grau de vigència política, aquesta
es relacioni invariablement amb temàtiques lligades a la superstició,
la irracionalitat o la fantasia més delirant. El cert és
que aquestes coses no mostren en absolut el que s’entenia per màgia
en l’antiguitat. En un món en què tot es torna evanescent,
també la màgia sembla ocultar-se. En qualsevol cas s’ha
de ser conscient que les tremendes forces titàniques deslligades
atenen a la consciència de l’home com a un camp prioritari
d’operacions...
BIBLIOGRAFIA:
Eros y magia en el renacimiento, Ion Culianu.
La sociedad del espectáculo, Guy Debord.
La estrategia de la ilusión, Umberto Eco.
El mundo como supermercado, Michel Houllebecq