¿Es la felicidad una "mariconada"?
No es mía la expresión sino de un psiquiatra que en una
terapia de grupo experimental, se descolgó con estas aladas palabras.
El nombre de "felicidad" es cierto que suena cursi y que en
castellano no tiene sinónimos de repuesto, como los hay en griego,
salvo "dicha" que suena todavía peor...
És la felicitat una "cosoneria"?
L'expressió no és meva sinó d'un psiquiatre que,
a una teràpia de grup experimental, es va despenjar amb aquestes
alades paraules. És ben cert que el nom de "felicitat"
sona cursi i que en castellà no té sinònims de
recanvi, com els que hi ha en grec, llevat de "joia" que encara
sona pitjor...
El fet social és, tanmateix, innegable: Tots volen aconseguir
un estat afectiu i pràctic que sigui distès, difusament
gratificant, serè, segur i que suposi trobar-se francament bé
amb un mateix. Un estat de flexible autonomia capaç d'importants
i segurs assoliments.
Autoestima i autoidentificació amb relació a un poder
de motivar-se activament, són la base de l'anomenada felicitat,
si és que existeix. I, no cal dir-ho, ningú desitja experimentar
el contrari, llevat d'algun masoquista patològic (que si és
prou lúcid anirà a un terapeuta per sortir d'aquest tipus
d'emocionalitat desitjosa). Possiblement ningú desitjaria estar
confús, no saber de sí mateix, menysprear-se, ser indecís,
insegur, ressentit i tendir a dedicar-se a ximpleries o a coses destructives
i arriscades. Doncs bé, això és el contrari al
que s'acostuma a anomenar "felicitat".
Es tracta de dues constel·lacions de possibilitat: "joia"
i desgràcia, bona o mala sort. La darrera és freqüent
i ens hi trobem sense tenir-hi art ni part, gairebé acostumem
a partir d'aquest risc com d'un estat inicialment forçós;
la primera és raríssima i cal construir-la com bonament
es pugui.
Però la felicitat és assequible (ara provaré d'explicar
com) i, no cal dir que no depèn pas dels altres...! Només
de nosaltres. Suposa crear un ésser estable, difícilment
vulnerable i "autoposseït". Encara que pugui ser atacat
de moltes maneres i hagi de lluitar per no perdre.
La felicitat només la perd qui ho resumeix tot en l'estabilitat
del tenir ("capitalista"). Així doncs, la felicitat
la composen conjuntament aquests factors:
Autopossessió, l l i b e r t a t no alienada i no arbitrària/destructiva:
no dependència d'opinió i afecte aliens.
Integració Psicològica i social, ambdues dinàmiques
i en una praxi. Posseint les claus de la pròpia comprensió
Lucidesa de judici i d'avaluació, capacitat d'elaborar
duels i trobar solucions.
Domini mental precís sobre els factors, la relació
de mitjans a fins i la previsió d'amenaces reals.
Acceptació objectiva per transformar-se dialècticament.
Precisament un dels trets de la felicitat és la seva independència
de la circumstància, o millor dit, la seva capacitat de superació
dels condicionaments estranys que se li contraposin.
Guanyar-se amb cert esforç aquest estat anímic i existencial
li afegeix un sabor col·lateral. Pel que sembla, un és
"més feliç" quan es deu a sí mateix l'estabilització
segura del positiu i important que s'ha aconseguit. Però encara
hi ha més ingredients de l'anomenada "felicitat"
És prou desolador i estèril mancar d'autoestima. No és
humilitat sinó depressió, igual que l'autoestima no és
supèrbia sinó justesa. No és imaginar-se ser més
del que un és, sinó sentir el que un és -poc o
molt- però apreciar-ho com a propi i no retreure-ho, amb ressentiment,
a la providència. Més val el poc, real i propi que som,
que l'aliè i irreal que fantasiem ser. Sense autoestima i sense
moderació no es pot ser feliç. Això cal dir-ho
per endavant.
Tot ve d'una dicotomia absurda creada per Bender que divideix als humans
en perdedors i guanyadors. Perdedors de què? Naturalment, aquesta
manera d'enraonar no té cap sentit tractant-se d'éssers
humans. L'únic que vol dir, molt en el fons, és que un
està perdut de sí mateix. I així no es pot ser
feliç. Igual que sense autoestima.
Però, es pot ser feliç d'alguna manera? S'ha preguntat
algú de debò què és la felicitat? De debò
sí, però amb un plantejament inadequat.
Hi ha qui no creu en la felicitat, com hi ha qui no creu en l'amor...
eppur si muove: hi ha qui ho experimenta al viure-ho.
L'home és un animal utòpic: no desitja res més
que la felicitat i no l'aconsegueix mai. Almenys ni de bon tros amb
"F" majúscula. Només li és promesa mitjançant
una fe. És a dir, l'espècie humana només pot sentir
que té accés a la "Felicitat" fonda i completa
des de l'aposta d'una fe, no des de la demostració de les ciències.
Aquestes parlen de bona salut i d'economia redreçada, i a tot
estirar (la Sociologia), de destreses socials i d'èxits de públic.
I és la felicitat el més important de l'existència
humana. Així doncs, el més valuós és el
més insegur.
L'espècie humana penja, a la incertesa del seu desig, tractar
de construir "un món feliç" sobre unes científicament
incertes possibilitats d'utopia dubtosament realitzables.
La felicitat assolida no correspon a il·lusions, sinó
a sòlides i assertives conductes compromeses. Malgrat que els
hi semblin il·luses a alguns. I és que la realització
personal es troba a la dinàmica d'elaboració de duels,
la maduració d'afectes, les maneres de motivar-se amb il·lusió
-malgrat les decepcions-. No a cap altre lloc. I això és
dur.
No cal dir que si s'espera que tot siguin facilitats i sort, casualitats
sortoses i coincidències favorables, mai s'assoliran les expectatives
del desig.
Ni qui espera la sort il·lusament, ni qui tracta de forjar-la
volenterosament la troben: La sort genera la felicitat només
com a una fràgil associació gairebé imprevista
de casualitat o després d'una tenaç dedicació.
I entre els pocs que arriben a assolir aquesta felicitat, la majoria
no se'n adona i s'entrebanca amb les limitacions que presenta la seva
felicitat, per acabar d'esguerrar la festa.
Àdhuc la felicitat millor assolida i completa té interrupcions,
ombres i fins i tot pot ésser que també tingui un final,
si més no amb la mort de l'home feliç... Si no, no seria
humana.
De què va doncs la vida? La vida és la domesticació
del desig. No pas la seva anul·lació... És anar
despertant la consciència i la consolidació d'un mateix.
És una oportunitat de fer i de fer-se, d'estimar i d'estimar-se,
d'augmentar el propi ésser actor amb la dialèctica cooperació
de totes les coses possibles (lúcidament seleccionades)
La vida no consisteix en realitzacions peremptòries ni en estats
puntuals, sinó en oportunitats d'adonar-se'n de qui s'és
i de què son les coses (grans mentides?)
Per aquest motiu, qui tracti d'actuar per a la seva pròpia realització
ha de passar per la superació de la seva dependència de
les coses i pel desemmascarament de les expectatives vulgars del seu
desig.
No és possible perdre quan un es guanya a sí mateix.
Només es perden les imatges de les coses que no es tenen, (però
que es carreguen de libido desitjós). Per això neguitegen.
Però la felicitat pertany a l'ordre de l'ésser, no al
del tenir ni al de parèixer, encara que alguns se sentin feliços
amb només semblar que són més del què són.
I a vegades pareixen perquè tenen o creuen tenir.
La felicitat és, abans de tot, una v i v è n c i a.
Pot tenir-se tot per ésser "feliç" i no tenir-ne
la vivència.
No cal dir que mai es pot tenir tot, almenys no pas per molt temps,
però sí es pot arribar a tenir:
La vivència continuada d'estabilitat
realitzant bens productius i participatius
i solucionant qüestions substancials.
La possessió del no productiu, de l'intransitiu, del que no
es pot participar, ni enriqueix a altres, no aconsegueix aplegar les
condicions de felicitat substantiva.
El mal plantejament clàssic ha estat no centrar la felicitat
en la vivència, sinó en l'objecte: poder, plaer, fama,
domini...
Això ens descobreix unes altres dues condiciones de la felicitat:
a) El no obtenir-se a cap preu
b) El poder realitzar-se a cada generació i època i no
dependre d'una evolució macrohistòrica de la praxi (que
és el defecte condicionant de la teoria marxiana).
La felicitat ha d'ésser quelcom més senzill i casolà
que el resultat macroeconòmic d'una "revolució mundial".
L'altruisme i el sacrifici del benestar propi pel del benestar col·lectiu
no el censura absolutament ningú, llevat d'algun cínic
i només s'atreveixen a fer-ho amb un cert to humorístic.
Hi ha qui és francament desventurat només per no tenir
les idees clares que l'ajudin a elaborar els seus duels: s'ofeguen en
els seus problemes quotidians. I encara més subtil: quan en una
vida objectiva o aparentment feliç no s'arriba a ser-ho, doncs
tot el seu estar al món es troba minat per tensions profundes
d'impaciència, amor propi narcisista, desigs secrets i inconfessables
de "ser més que ningú", o que els altres i les
circumstàncies objectives es sotmetin al propi desig.
Ningú comprèn res a fons.
Hi ha per tant dos grans paradoxes a la qüestió d'una recerca
de felicitat que consisteixen en: A. Gran part dels éssers humans
nodreixen la seva sensació de felicitat i d'identitat valuosa
a costa de humiliació, subjecció, explotació dels
altres i de violència. B. Una gran part insisteix a aparèixer
com no és, adoptant models extrínsecs que falsegen la
seva autenticitat, per assemblar-se a figures consagrades per qualsevol
moda, sense continguts humans ni "veritat".
Podem ja sistematitzar distingint quatre grups de tipus, bastant diferents
entre sí, de vida feliç:
Primer Grup: Felicitat pràxicament productiva; en ella
l'aspecte negatiu pot ser l'afectiu amorós, la soledat íntima
o la incomprensió de la parella que exigeix atenció. I
el seu risc, el narcisisme i l'orgull: creure's autor de la pròpia
bona sort i forjador del seu brillant destí...
Segon Grup: Felicitat afectiva i amorosa al si de la família
(encara que professionalment hi hagi les seves contradiccions i lluites
competitives). El seu gran risc és que l'afecte, en comptes de
ser un amor genuí i net, esdevingui una simbiosi fixativa, que
alieni a la fusió grupal les personalitats dels fills (que ni
tan sols arribin a adonar-se'n a temps i romanguin durant molt temps
adherits al grup o a la parella parental). Tret de que un altre perill
freqüent a aquestes famílies és que el grup feliç
i assolit es tanqui sobre sí mateix i redueixi a la resta a objecte
de beneficència o subjecte d'admiració obligada dels seus
assoliments modèlics.
Tercer Grup: Felicitat provinent de la moderació del desig
i el seny cooperant amb la praxi aliena i objectivament orientada. És
la més sòlida de totes i la que presenta menys riscs,
doncs la moderació i el seny impedeixen o ofeguen els riscs just
quan brollen. En aquesta línia, el seu grau màxim és
la creativitat en aparença fàcil però molt qualificada
que resol les qüestions encertadament malgrat el seu aire d'improvisació
gosada.
Quart Grup: Felicitat laboriosa y dialèctica que sap aconseguir
l'àcida satisfacció de l'assoliment de l'elaboració
de nombrosos duels i de l'acceptació del dur i inqüestionable
"destí", com allò inevitable, providencial i
p r e d e s t i n a t a un mateix com a via de realització.
Si a aquesta dialèctica de dolor i d'assoliment s'hi afegeix
fe en quelcom més que la praxi intrasocial i s'adquireix una
identitat e s c a t o l ò g i c a de manera que s'aconsegueixi
viure intensament a altres plans de diferent valor i transcendència,
molt millor. En aquest cas, la felicitat pot ser més plena que
la del primer grup i a més a més amb l'afectivitat viva
i oberta a tot i a tots i el respecte a l'altre (fills inclosos) íntegre
i objectiu.
Sembla que el més consistent i real és afirmar, com a
primera condició o component, la independència del judici
aliè (sense arribar a la insolència, a la desconsideració
i a la insensatesa de tenir en compte les repercussions del propi comportament).
No pot ser del tot ni bàsicament feliç qui se sent tributari
de l'aprovació dels altres. Per tant, la base sòlida i
ferma de la felicitat es troba en acceptar-se tal com un és.
Sense il·lusions maníaques ni temors paranoics
Amb una dinàmica genuïnament d i a l è c t i
c a d'avançament i de millora des de la modèstia de
les possibilitats inicials i amb una tenacitat mai crispada ni ambiciosament
motivada.
.
La felicitat no pot recolzar-se en l'extern: es troba en l'actitud i
la disposició d'ànim. Són varis els factors essencials
o els requisits de la felicitat, àdhuc compatibles amb hostilitats
i contrarietats externes
- Claredat mental i capacitat de discernir idees, afectes, valors
i assoliments
- Acceptació de les pròpies limitacions circumstancials.
- En conseqüència capacitat d'elaboració de duels
i contrarietats, doncs uns i altres fatalment es produeixen.
- Llibertat elàstica, tant pel que fa a l'opinió
aliena com a les pròpies afeccions.
El que no dona cap resultat és la dispersió de desigs,
el fer i desfer, el fet d'oscil·lar realment de manera contradictòria
i pronunciada entre contraris, sense aconseguir establir un equilibri
dialèctic entre ells. La majoria es desaprofita en aquesta oscil·lació
perplexa. I no arriba a produir en concret res consistent. El més
decisiu del temps se'l passen projectant, a vegades minuciosament, però
els hi falta decisió per donar el primer pas que canviï
el seu ritme de vida o la seva dedicació... Així no es
pot ser feliç.
* Luis Cencillo és terapeuta, antropòleg, psicòleg,
filòsof i humanista. Presideix la Fundació Cencillo de
Pineda.