"En tot cas, els parers
morals són especialment inoportuns a l'espionatge"
Graham Greene
"De nit, matances secretes;
de dia, mentides".
Robert Fisk, sobre la guerra de l'Iraq
Pocs dies abans de l'11-M, és
interceptat a la capital de Zimbabwe un comando mercenari que confessa
trobar-se de passada cap a Guinea Equatorial, enviat per -entre altres-
els serveis secrets espanyols per enderrocar al govern d'Obiang Nguema.
Curiosament, ningú barreja una autoria guineana per a la matança
de confecció artesanal que pocs dies després commocionarà
Madrid. Ningú cavil·la tampoc sobre una planificació
americana d'aquests atemptats, malgrat que, si no s'hagués descobert
la capciositat de la pista ETA, les mateixes morts que varen catapultar
al PSOE a la Moncloa no haurien sinó contribuït a exactament
el contrari: a ampliar la majoria parlamentaria de la que gaudia el
PP. Ningú inquireix tampoc sobre una mà negra francesa
o alemanya, malgrat que Berlín i Paris són les més
interessades en desplaçar del poder a un PP que es revelà
difícil de pelar a la taula de negociacions europea. I ara ens
assabentem que un ex confident del GAL socialista, és a dir,
un dels homes utilitzats al passat a la guerra bruta pel partit directament
beneficiat per la massacre, acostumava anar de copes -com aquell que
diu- amb els seus suposats perpetradors.
Tots aquests elements podrien, efectivament, compondre un indigest
beuratge que acaba en una gastritis conspiranoica, però també
donar peu a rigorosos i apassionants diàlegs sobre com les arts
il·lusionistes vivifiquen els fonaments nuclears de la política
contemporània. No és així? Com diu la popular dita
colombiana: "Ningú sap per a qui treballa". I, de qualsevol
manera, la premissa a partir de la qual arranca el bull la teoria de
la conspiració no és sinó la gran veritat de que
la història de l'homo sapiens és, tot plegat, un prolongat
Expedient-X.
ELS QUE ESTAN DARRERE
Asseverava l'oblidat Joseph De Maistre que "mai han esdevingut
al món grans esdeveniments sense que, d'una manera o una altra,
hagin estat anunciats". Completament cert. "Darrere els esdeveniments
mundials, les crisis que agiten el món i darrere la nostra pròpia
vida s'amaguen 'els que estan darrere'. Tots ho sabem. Per veure'ls-hi
la cara tindríem que tombar-nos, cosa que podríem fer
si restessin quiets i no es tombessin amb nosaltres", així
comença Luis Miguel Martínez Otero el seu llibre dedicat
al Priorat de Sió. Els que estan darrere... Fins i tot podria
ser el títol d'una pel·lícula d'Amenábar.
Però no ho és. Tampoc al·ludeix als perills que
aguaiten per la reraguarda a una Espanya que, paral·lelament
a la resta d'Europa, s'ha destapat com una terra de població
eminent i majoritàriament fascinada pel rectal, o a una Amèrica
que ha sortit tan eloqüentment de l'armari a Abu Ghraib amb aquesta
afecció dels seus espies i marines de veure àrabs en pilotes.
Es refereix -parafrasejant el títol d'un monogràfic publicat
fa anys per la revista Más Allá- als que manegen els fils:
el titellaire boig que va assassinar a Ioan P. Culianu, el director
de guinyol que encaixà el carregador a la Browning d'Ali Agca,
el brau escenògraf que tramà l'11-S, l'arlequí
que volà el cap a John Fitzgerald Kennedy, els sàtrapes
de les finances que piloten la Societat Oberta des d'inaccessibles i
opacs búnquers tancats i barrats, els anònims "redactors"
que -la vigília del intent d'eliminar al Papa i en moments clau
del judici a Agca- publiquen al The International Herald Tribune imatges
xifrades d'una coneguda obra d'art... Remet, en conclusió, a
les agències d'intel·ligència, als Licio Gelli,
a les sectes, a les societats secretes, a les transnacionals fundades
sobre obscurs pactes de sang, a les esglésies paral·leles,
a les companyies farmacèutiques famèliques d'holocausts
tercermundistes i a tot aquest complex organigrama de gabinets behind
the scene a qui la set de poder, la lògica cíclica que
impera al Kali Yuga i la inclinació dels seus membres a la sodomia,
la pederàstia i la tortura els porten indefectiblement a conspirar
fins i tot contra ells mateixos (quelcom -això últim-
molt humà: o no és la pròpia vida, al cap i a la
fi, un complot en el que un es veu impel·lit a tirar-se permanentment
pedres al seu terrat per culpa del karma de les seves accions passades
i presents?).
CONSPIRANOICS?
De fet em pregunto per què ens encolomen l'etiqueta de conspiranoics
als qui, per exemple, especulem amb un axioma tan elemental com és
que no existeixen -per regla general- governs legítims i il·legítims,
sinó països on el govern labora al servei de les màfies
i països on les màfies viuen felices al servei del govern.
O que els danys col·laterals no són tan sols assumits
un cop ja s'han produït, sinó també cercats amb deler
i xafarderia i dissenyats al mil·límetre pels seus causants
i no tenim, per tant, gens clar que l'atac que va fer pols les Torres
Bessones no fos sinó un autoatac d'excel·lent rendibilitat
i exemplarment calculat. No ens recordem ja del ministre espanyol que,
acusat de destinar al Tercer Món enormes lots d'aliments transgènics
de dubtosa salubritat per al consumidor, respongué: "Si
de tota manera es moriran de gana!". Javier Esteban va definir
fa poc amb molta agudesa a Bin Laden com "l'ombra més allargada
de l'Univers". La campanya de promoció de la que gaudeix
a càrrec dels pressupostos públics de diversos Estats
és, efectivament, tan inaudita que fins i tot algú tan
aliè a la cavil·lació geopolítica o a les
proclames salafistes com és el recepcionista d'un hostal de la
Gran Via ens il·lustrava fa poc, mentre prenia nota de les nostres
dades, sobre les severes mesures desplegades per la policia de cara
al casament del Príncep d'Astúries i, abans de lliurar-nos
la nostra clau, rematà: "Aquest Bin Laden... Sempre en porta
alguna de cap". És de boixos preguntar-se qui empunya i
enfoca el reflector que projecta tan omnipresent silueta?
Òbviament, la teoria de la conspiració, entronitzada
com a una nova i infal·lible ortodòxia d'anàlisi
que tornaria intel·ligibles totes i cadascuna de les crisis mundials,
pot arribar a ser tan tediosa i a convertir-se en un pou tan sec com
la política oficial. Ja ho va dir Benet: "Un dels trets
més antipàtics que tenen en comú molts governants,
moltes dones i molts crítics literaris és que ja no els
hi sorprèn res de res". El mateix succeeix a una infinitat
de conspiròlegs. Tampoc cal dir que a la majoria dels governs
"a l'ombra" denunciats per ells se'ls hi veu contínuament
el llautó. Qui subscriu aquestes línies és, a part
d'això, el primer a admetre que no és rar reconèixer
en els conspiranoics més prominents a uns venedors ambulants
d'informació presumptivament "sensible" per compte
dels mateixos poders als que s'enfronten de cara a la galeria. Però,
és que no es troben en aquest mateix cas una gran part dels columnistes
d'opinió considerats avui més lúcids? En rigor,
el columnisme d'opinió sembla haver oblidat en bloc que, quan
es tracta d'establir responsabilitats ocultes, la pregunta clau és
sempre: Qui en surt beneficiat?" Fa poques setmanes va ser assassinat
a Gaza Abdel Aziz Rantisi, màxim dirigent de Hamas. Quin comentarista
es va dignar recordar que només pocs dies abans el nou màrtir
de la guerrilla palestina havia declarat públicament enemic de
Déu i de l'Islam... a George Bush? Que jo sàpiga, ni un.
Els hi sorprèn que diagnostiquem a les plomes nacionals de primeríssim
rang la necessitat urgent de sotmetre's a una lipectomia?
SERIETAT, SENYORS
Parlant clar i català, les autèntiques conspiranoies
acostumen a ser molt menys punyents per al poder. A tall d'exemple,
la dels cerealogistes, que suposen els crop circles o cercles de les
collites ja sigui l'alfabet gremial d'un sanedrí o una Taula
Rodona planetària que opera entre bastidors, ja sigui obra d'extraterrestres
missatgers d'un imminent "salt evolutiu". El millor compendi
sobre aquesta explosió de "terrorisme artístic"
li devem a Andy Thomas, qui ha tingut l'encert de subtitular-lo L'enigma
d'un art anònim. De fet, la pròpia conspiració
rebutja per principi qualsevol signatura. Si de cas, en paraules de
Thomas, és el seu impacte i no el seu origen, el que és
important dels crop circles i, per extensió, afegiríem,
de qualsevol mapa de fenòmens enigmàtics o de polítiques
alienes en aparença als catons d'ús comú. Efectivament,
sigui quin sigui el fi empaitat per l'engranatge conspirador (l'avançament
de l'Apocalipsi, la constitució d'un govern mundial, l'alçament
d'un Tercer Temple, l'arribada del nostradàmic Gran Rei del Terror,
una "mutació" cada vegada més vàcua i
pitjor definida del gènere humà...), cal que aquest vagi
precedit i estigui preparat per a una successió de "cop
de mà" amb prou calat per influenciar la psicologia profunda
de les masses. I la clau no és tant el rostre o la filiació
dels qui estan darrere -perfectament intercanviables, d'altra banda-
sinó els dels qui, pel seu cantó, els manegen.
Darrere els que estan darrere, òbviament, esbufega el gran falsificador.
Adverteix Jean Robin -el Leo Taxil de la nostra època- que: "Quan
un recorre al diable, encara que només sigui per denunciar les
seves malifetes, és molt difícil deseixir-se'n".
Independentment d'això, no hi ha dubte de que és als pits
del gran cabró on la naturalesa paròdica de la societat
post-apocalíptica en la que el terrorisme a l'engròs,
que constitueix una més de les ofertes del parc temàtic,
xarrupa la seva llet al·lucinògena. En aquest sentit,
res exemplificaria i despullaria millor el quid del procés de
globalització on motxilla teledirigida i culte a l'espectacle
es donen la mà com el fet que, d'aquí poc temps, les companyies
aèries afalagaran als passatgers de business class amb un exemplar
del Playboy amb un desplegable de Carmen Bin Laden ensabonant-se al
jacuzzi. S'entendria, finalment, el missatge?
BIBLIOGRAFIA SELECTA
A. Thomas Crop Circles. L'enigma d'un art anònim (Siruela,2004)
J. Robin Les societats secretes i la citació de l'Apocalipsi
(Heptada, 1990).
T. Meyssan La gran impostura (La Esfera, 2002).
T. Anton El cas del professor Culianu (Siruela, 2000).
L. M. Martínez Otero El Priorat de Sió (Obelisco, 2004).