Fa poques setmanes, Sákyong Míphan Rímpoche va transmetre
a uns tres centenars de madrilenys el missatge que inspira la seva doctrina
i que dóna títol al seu nou llibre: Convertir la ment en
la nostra aliada. Efectivament, és la ment –aquesta serp
traïdora però indefectiblement trismegística i, en
conseqüència, matèria de transmutació lluminosa-
l’únic auxili en el que sembla que ja només poden
confiar el budisme tibetà i la cort exiliada de Lhasa.
Profecies formulades ja a
l’època del seu predecessor assenyalen a l’actual
Dalai Lama com al darrer del seu llinatge. També l’anterior
Karmapa anuncià abans de morir a alguns dels seus deixebles de
més confiança que l’entitat espiritual a la que
servia de suport sols continuaria manifestant-se amb les vestidures
de Karmapa durant unes tres o quatre emanacions més. El cap profètic
del monjo guerrer Dja Lama, decapitat pels comissaris bolxevics a la
seva fortalesa del Gobi Negre i conservada fins avui al Museu Etnogràfic
de Sant Petersburg, ja no parpelleja. Els oracles s’assequen o
comencen a presentar indicis d’haver estat conquerits per forces
d’obscur designi...Així doncs, les arrels de la tribulació
tibetana no arrelen sinó en el propi desenvolupament cíclic
de la tradició espiritual activada pel Buda, actuant els botxins
de l’estrella roja que als carrers de Lhasa embetumen les seves
botes amb l’orgull dels sotmesos com a executors cecs i ignorants
de la implacable justícia còsmica, com a mers esclaus
del karma, igual que els funcionaris del govern de Dakka que, a les
muntanyes de Bangladesh, procedeixen des de fa anys a l’extermini
dels chakma, el poble del Príncep Siddhartha, davant la indiferència
i el complet silenci de l’anomenada comunitat internacional. L’excusa
és la de sempre: “Refusen integrar-se a la societat”...
DAVANT L’ACABAMENT D’UN CICLE
Tot i així, amb independència de que les diverses cartes
astrals del Dalai Lama que es poden consultar online prediguin que,
després d’una llarga i soferta lluita, aquest aconseguirà
alliberar al seu país de l’ocupació xinesa, sembla
indicar que el budisme tibetà està predestinat a conèixer
relativament aviat el seu particular De Gloria Olivae. Quan s’assumeix
que no hi ha cap rellotge sense hores comptades i es tenen presents
aquests Signes dels Temps, no pot sorprendre la progressiva dissolució
dels grups guerrillers i tropes de muntanya que Washington i Delhi han
entrenat al llarg dels anys de cara a una hipotètica restauració
del Dalai Lama al Potala, l’expressa renúncia de Tenzing
Gyatso a la independència del País de les Neus a canvi
d’una veritable autonomia, ni les declaracions semioficials pronunciades
en el marc del darrer cim sino-indi celebrat a Pequín. Extorsionat
per l’escalada d’assassinats esclatada per la guerrilla
maoista, el govern de Nepal també s’ha vist obligat a interceptar
i impedir l’entrada al regne a tots els que, afrontant sovint
arriscats viatges de varis mesos, arriben a les seves fronteres intentant
fugir de la dictadura del proletariat. La República Popular Xinesa
s’ha encarregat de que les relacions amb Rússia també
es refredin, mentre Estats Units es limita a guardar a la màniga
la carta tibetana per quan periòdicament li interessi tirar una
mica de sal a la ferida de Taiwan.
Aquestes fluctuacions no es deuen, però, si més no en
els casos de l’Índia i el Nepal, interpretar-se com a símptomes
d’un abandó del Tibet legítim a la seva trista sort.
En rigor, les periòdiques concentracions convocades pel Dalai
Lama a Central Park representen als efectes pràctics –encara
que no mediàtics- ben poca cosa, com tot el que pretén
recolzar-se sobre la paraula d’un establishment americà
en el que, tot sigui dit, molts pocs vincles uneixen a Scorsese, Bertolucci,
Annaud, Uma Thurman o Richard Gere, si ho comparem amb el constant esforç
en favor dels refugiats tibetans liderat durant anys per Kathmandu,
i sobretot Delhi. La veritable capital administrativa, si així
es pot dir, de l’imperi mahayana continua sent Dharamsala, a l’estat
indi de Himachal Pradesh, i res fa pensar que Lal Krishna Advani, Ministre
de l’Interior i entusiasta de la Hindutva, hagi abandonat el seu
projecte d’afavorir la conversió de Bodhigaya en un gran
centre de peregrinació equivalent a La Meca, Roma o Haridwar.
Ni Delhi ni Kathmandu han perdut mai de vista la pertinença del
Tibet des de fa més de dos mil•lenis al que l’Agustí
Pániker anomena la placa civilitzacional hindú.
LA GUERRA DE SHAMBHALA
En aquest marc de clarobscurs diplomàtics i nuvolots d’acabament
de cicle, el possibilisme –que alguns titllen de traïció-
d’un Dalai Lama a qui les circumstàncies han obligat a
anar modulant a la baixa el seu discurs reivindicatiu, no és
res més que la pura consciència de que, per tal que les
Terres del Dharma siguin alliberades del jou de les nacions impures,
només cal esperar el desencadenament –al 2425, segons les
profecies- de la Guerra de Shambhala. Aleshores les trompetes de fèmur
i els tambors de pell adàmica convocaran a les armes i els braus
khamba esmolaran els seus ganivets a les goles dels criminals. Abans,
com sabem, esclatarà un altre conflicte menor, quan al 2030 els
pobles d’Agarttha surtin a la superfície de la terra. Això
ja va ser anunciat al 1924 quan al teatre Rozmaitosci de Varsòvia
fou representada Ziwy Buddha (El Buda viu), versió teatral de
Bèsties, homes, deus de Ferdynand Ossendowski, amb Ludwik Solski
en el paper del baró Ungern-Sternberfçg, Jósef
Kotarbinski en el del Bogd Khan de Mongòlia i Wladislaw Ryszkowski
en el del Dja Lama. La segona part del drama, com hem dit, encara no
s’ha representat, i quan s’alci el teló el seu escenari
serà l’ample Occident, que cremarà d’una punta
a l’altra al calor de les torxes del nou Chingiz Khan, que el
travessarà a cavall per tancar els seus confins en un diagrama
purificador.
És d’esperar que davant aquesta conflagració no
prevista per les grans potències i que es lliura amb les armes
de la Clara Llum davant les quals res aconseguiran la tortura, l’empresonament
i el tir al clatell amb les que les autoritats xineses castiguen la
més petita dissidència, s’estiguin produint els
reajustaments interns i els plets als que assistim a l’interior
de la jerarquia lamaica. Al cap i a la fi, les raons per les sobiranies
terrenals corresponen als arrabassadors de la Natura, al segrestadors
de nens i als doctrinaris de l’economia, no als pescadors d’ànimes
encarregats de llençar els hams que d’alliberar del caos
samsàric a tots els éssers sensibles. En aquest sentit
i amb diverses ajudes, l’exili tibetà ha desplegat com
a principal força ofensiva una atapeïda xarxa de centres
de meditació que s’estén per tot el món i
davant la qual no podrien revelar res més que impotència,
tant el taikonauta incapaç de cremar-se a lo bonze o d’atènyer
als braços de la ment purificada l’Imperi de Tara com a
un Sender Lluminós convertit en un darrer reducte de la Revolució
Cultural enllà les fronteres xineses. El retrat del Dalai Lama,
prohibit al Tibet, adorna emmarcat milers de llars occidentals per les
que Milarepa o Padmasambhava en són una referència. Qui
venera per aquests llogarrets un retrat de Deng Xiao Ping? Serà
francament difícil trobar en la superfície comercial més
gran de Madrid, París o Amsterdam un disc d’un cantant
avui de moda a Xina. Tanmateix es trobaran els de Yungchen Lhamo, l’ambaixadora
musical del Tibet teòricament vençut, o el enregistrat
per Steve Tibbets i Choying Drolma amb les monges del convent de Nagi,
al Nepal. I no és a Tailàndia, Mongòlia o Tuva,
sinó a la província de Màlaga, on s’alça
el chorten més gran del món.
COM ARRIBAR AL TIBET
Al Tibet no s’hi pot arribar avui amb un vol de la CAAC, la companyia
aèria nacional xinesa. Només posarà el peu a la
llegendària terra dels devas i les dakinis qui tregui un bitllet
per a Montreal, Delhi... O s’acosti en una gresca al centre de
meditació més proper al seu domicili. Tal com succeeix
amb qualsevol pàtria el poble de la qual viu a l’exili,
el Tibet ja no reposa on diuen els mapes, sinó allà on
respira un dels seus fills.
La Guerra de Shambhala! Fins al moment del seu esclat, cal insistir
en la pràctica del Dharma, escoltar els ocells, ballar amb els
llops, tornar a estudiar a Jack Palance a Atila, rei dels huns, llegir
a Ossendowski i, per què no?, no desatendre l’assídua
companyia de la veu agàrtica per excel•lència de
Susheela Raman de: "Maya, my web of creation/ whispers to me in
my solitude./ Maya, my music of elation/ takes me to the heights/ where
I can soar"...