És 24 de març, som a Roma i l’any és 1622...
El col·legi cardenalici va de cul. D’una banda, té mig món ple de negres i indis a qui cal explicar que, fa una bona colla d’anys, un tipus sense ofici conegut va sortir pel seu propi peu de la seva tomba i, d’altra banda, hi ha tots aquests alemanys i suecs i holandesos que no fan més que imprimir libels contra l’autoritat del Papa Gregori. Però aquell havia de ser un gran dia. Les oficines estaven llestes, els tinters plens, els joves llecs d'allò més predisposats i els dominics en plena forma. Aquell dia, el Vaticà inaugurava un nou departament: La Congregatio propaganda fide (la Congregació per a la propaganda de la fe).
Havia nascut un robust invent. Es tractava de transmetre les veritats del Concili de Trent a través dels nous mitjans de comunicació. La imatge, l'edició i la visita tribu per tribu. Un sistema popular i senzill emparat en el tremendisme barroc.
La propaganda
La propaganda transmet sempre la veritat. Una veritat. No incideix en les possibilitats d’elecció, només en destaca una. La propaganda no ajuda a escollir, obliga a creure. A diferència de l’anunci públic o la notícia, la propaganda no espera resposta. Només admet adhesió i reacció.
L’estudi d’aquestes característiques i una mirada ràpida al món que ha quedat després que es trenquessin els pactes entre classes, que van fundar el segle XX, ens porta a una primera i dura impressió: s’ha creat un règim de comunicació general basat en la propaganda. Un sistema de codis que no afecta ja la consigna política o l’elecció consumista. Un codi que s’encarna en allò que el calb Foucault va anomenar biopoder i que ara és un mitjà de producció: el nostre cos. Ja som propaganda.
No es mou, no es nota
Durant l’era fordista, la de l’home massa, el codi comunicatiu propi era el de la publicitat. Stalin, Disney, Goebbels o Warhol sabien que l’home massa havia d’escollir entre els múltiples productes complets, el socialisme real, el darwinisme o el vegetarianisme. Sempre podies escollir: o la raça ària o la invasió bolxevic. O l’home nou o el corrupte burgès. Hi havia una veritat i una mentida. Tot i que es consideri que aquells genis comunicadors del segle passat eren uns propagandistes, el cert és que eren xarlatans cecs que només distingien el gruixut traç de la raça, la lleialtat i l’obediència.
En aquells anys, l’home massa, el proletari, era sempre intercanviable. Un treballador substitueix un altre treballador de la mateixa manera que un vaguista abatut era substituït per un altre company. Avui, el sistema de control s’ha refinat. La taca de les veritats i les llibertats ha enllardat fins i tot els terrenys de la mentida i la tirania, deixant-ho tot d’un mateix color gris marengo. Del règim del proletariat hem passat a un règim d’esclavitud que, en contra del que es pensa, és una forma molt més subtil i avançada de biodomini.
Avui, ens han atorgat una personalitat pròpia a cadascun de nosaltres. Som únics, insubstituïbles.
I com a l’Antiga Roma, l’amo ha pagat per un esclau en concret, li ha mirat les dents, l’alçada i els ous i s’emporta aquest i no un altre del mercat.
Així, conscients que la divisió del treball crea valor i que l’individu és avui eina y treball en un mateix cos, l’esforç es concentra en crear homes diferents. Un mateix model de vida que genera, com els pinsans de les Galàpagos, mil versions diferents. Així, cada versió necessita un missatge diferent per a entendre’s a sí mateixa, per saber viure, per agradar-se. La personalització de tot tipus de banalitats imprescindibles a la nostra vida, com la roba “customitzada”, el rellotge exclusiu o la varietat específica de fibra per cagar, fan que la propaganda se’ns fiqui fins al mateix colon. No és publicitat perquè, en el fons, poc importa l’elecció d’un producte per un altre (la concentració empresarial i financera ja s’encarrega que tots els productes esdevinguin una mateixa cosa: el crèdit primigeni).
És propaganda perquè tots els missatges són un: cal que siguis diferent. El teu ofici real és el canvi. El major bé social és la mutació, perquè recorda: La diferència crea valor. La renovació, moviment i el moviment sempre genera plusvàlua.
Perquè tu ets un demòcrata: Acceptes la diferència i la promous. Pots canviar el teu vot i les teves idees cada cert temps (recorda: la diferència crea valor). Un nou govern renova les expectatives, integra els cessants i genera fe en la direccionalitat de la història, el mite fundacional de la modernitat.
Definitivament, t’agrada conduir: Així doncs, res s’interposa en la realització plena de la teva vida. Et donem l’autopista, els semàfors, el cotxe i l’airbag, però hi posem corbes perquè creguis que les decisions les prens tu. Totes les vides condueixen al mateix lloc. És la sorpresa que ens espera darrere l’última corba.
Sigues tu mateix: Frase que, en castellà (“sé tú mismo”), està plena d'accents per remarcar-ne la importància. El missatge de la diferència és l'opi del poble. Cada esclau tenia un valor personal i concret. Cada múscul addicional o poema que sabés n'augmentava el valor. La diferència entre ells era la font de valor.
Ja no treballem amb les seves eines. Som les seves eines. El nostre cos és el seu aparador. Les nostres pèrdues de fluix, la seva corrent estètica. Cada cosa que improvisem serà aprofitada. Cada rebel·lia, empaquetada. Cada gemec convertit en to polifònic.
No. Ja no hi ha ningú allà dalt. Nosaltres som els que fem la feina. Nosaltres ens venem i creem i amb cada canvi generem valor afegit.
La nostra vida, reduïda a dictadura de la diferència, ens ha convertit en propaganda amb potes.
Antonio Baños