El poeta es posa a caminar i s'endinsa en el bosc. El mateix bosc fa segles: els arbres a la primavera, les gotes inconstants de pluja, el cor que li batega des de l'altre costat del món. Existeix una paraula per a cada cosa que veu, un vers per a cada lloc i per a cada emoció. Ho ha viscut tot la poesia? El poeta sent vertigen quan treu el cap pel passat. Homer, Virgili, Ovidi, un romanç que canten els nens en els anys dels cavallers; i Garcilaso, Góngora, Quevedo, l'amor apassionat en aquests segles plens de vida i de viatges per l'Atlàntic. San Juan de la Cruz, Lao-Tsé, Rumi: la poesia es fa paradoxa per arribar a allò humà allà on les paraules perden el seu sentit. Les mateixes sensacions, tot està ja dit?
El poeta recorda als seus autors preferits. Eliot li va donar profunditat, Verlaine i Rimbaud van plorar amb ell la mort del seu pare. Pessoa li va ensenyar que el dolor és un aliat de l'artista i Wilde el va enfrontar cara a cara amb tots els seus miratges. Camina entre els roures del bosc com Machado entre els àlbers del riu.
La vida sencera cap en uns passos, i es cola feta música entre els versos.
El poeta es pregunta què té ell que dir-li al món
El subjectivisme postmodern també és un poema. Les ciències pressenten els seus límits, les barreres de la realitat es dissolen, la metàfora torna a ocupar-ho tot i el caos sotja un altre fang primigeni. La novel•la ja no s'ocupa de l'existència, sinó de la identitat, diu Kundera. La contemporaneïtat aclama l'artista que és capaç de compondre alguna cosa nova.
I de res serveix el nou si l'alba ja no sorprèn. Vespreja. El poeta copeja el seu pit per donar-li ritme, intenta mirar molt més enllà del bosc, resa a la inspiració, es posa nerviós, es busca i rebusca dintre seu aquesta veu mai escoltada, aquest lloc de la vida que ningú va explorar, un buit per seguir fent gran aquesta aventura incerta. Però no el troba.
I no és l'etern la recerca eterna de la poesia?
El poeta no sap si deixar de ser poeta. No sap si la seva veu és repetitiva o vana. Wittgenstein li mana callar tot allò del que no pot parlar. Però la poesia és i somia silencis: l'ànima se li escapa amb ales blanques del cor. Qui podrà atènyer-la, classificar-la, dominar-la, comprendre-la, cridar-la? I qui podrà callar-la?
El poeta regna en el lloc del impenetrable, de l'insistent, de la paciència. Regna on no hi ha regne, educa els seus ulls per anar a les palpentes darrere de l'invisible. Es morirà la poesia, enmig de polítiques, identitats i estretors racionalistes? Masses rètols fosforescents, i ell tan sol.
El poeta segueix caminant i la nit es fa arc de sant Martí íntim. Leopardi li murmura ombres de la foscor a les quals la falta de llum no arriba. El bosc li olora a mar.
El poeta sent i pressent. Sap que Holan va saber que Clara Janés el visitaria abans d'ella saber-ho. El nou i l'etern. Hi ha temps i no hi ha temps.
És visionari el poeta. És revolucionari, inútil i vagabund. Queden poetes en el món?
De cop i volta es para, el mira una estrella i vol viatjar cap a ella. El poeta comença a volar sense nau espacial ni res, sense batiscaf ni oxigen, amb els ulls que se li tornen cap dintre del cor (els anomenen imaginació) i converteixen la realitat en metàfora per respectar el seu caràcter màgic, simpàtic, sublim. I llavors no es pregunta res, no escriu res perquè ho viu. El poeta arriba a la superfície de Júpiter i resulta que allí hi ha flors, i éssers, i misteris, i els científics encara no ho saben. Què és això?, es diu. Com puc explicar-ho? Des d'allà lluny el poeta s'estremeix, experimenta per un segon l'inefable, mai abans. Sempre abans. Plora, crida, la vida! Deixin de llegir. Un instant.
Quan el poeta retorna, els troncs espurnegen: el foc li arriba en forma de so quan el fred i els ocells comencen a insinuar la matinada. Els primers raigs de sol converteixen en llac l'horitzó. Cap escletxa de civilització enlloc. Avui pot ser fa segles… excepte ell. Mira el seu reflex a l'aigua. Es para. Els seus ulls estan més vius que mai. Es reconeix. És com si avui pogués estimar qui és tant com qui no és. En realitat, només d'amor es tracta.
Llavors, de cop i volta, se n’adona de tot: té ganes de tornar a la ciutat per explicar el que ha viscut. Veuen? Ell és poeta. Perquè la seva vida és irrepetible, escriu, i perquè estima allò que participa de les altres vides, escriu. El poeta viu i ama. També perquè el visquin i perquè l’estimin.
I ja no necessita creure, perquè ho sap, que sempre hi haurà poesia.