Si en alguna cosa tenia raó Carls Marx, metafísic de la història i profeta dels temps venidors, fou en considerar el temps present com organitzat i estructurat des d'un pol rector específic i singular. Em refereixo a les relacions econòmiques. D’aquí que entengués la productivitat i la creativitat inherents a l’ésser humà segons les dogmàtiques de la ideologia econòmica vigent en els segles XIX i XX, tant d’Esquerra com de Dreta.
Si bé és cert que aquesta perspectiva economicista troba les seves arrels en la mentalitat que caracteritza la civilització tècnica (no sent, per tant, la instància reguladora definitiva que aquest autor assenyala), l'analítica aportada per Marx es perfila com un instrument hermenèutic fèrtil, per tal d’entendre què ha succeït en una França sobtada per la declaració de l'estat d'emergència. I és que la causa dels fluxos migratoris massius i de les escissions socials que aquests serveixen no és cap altra que les necessitats d'expansió del capital i l'optimització que en la producció suposa disposar de mà d'obra barata en un trasllat gens dissimulat del Tercer món al Primer. En aquest sentit, repugna l'autocomplaença d'una progresia capaç d'invertir el saqueig que actualment realitza el Primer món dels millors recursos humans del Tercer, en forma de fluxos migratoris, per tal de passar a considerar-lo com una ajuda al desenvolupament o happening multicultural. Cal aclarir que aquestes actituds progres no entren en el problema de fons, a saber, les escissions i els procediments d'enginyeria social que a nivell mundial serveix la incessant expansió del capital. D'aquí el seu caràcter merament hipòcrita i la seva funció de vel, capaç de transformar l’espoli d'allò més dinàmic de les societats del Tercer món en humanitarisme solidari. Per això mateix, els uns i els altres, progres i racistes, són només les cares d'una mateixa societat que acull, no l’oblidem, per explotar. Si hi ha algú a qui se li faci patent tot el que s'ha dit, és, precisament, a l'immigrant. Crec que a ningú hauria de sorprendre-li els fracassos de les polítiques d'integració que han suposat l’11-M, els atemptats de Londres o els disturbis a França.
Més enllà de les solucions econòmiques
Abans em referia a la rellevància d’allò humà de la creativitat i producció; la veritat és que la seva importància és de tal calibre que transcendeix la producció d'objectes i la mera funcionalitat econòmica per incardinar-se en el propi procés de la percepció, en els modes d'instauració de l'espai vital humà i en la seva estructura antropològica. Així doncs, les coses, la problematicitat de l’ésser humà, la seva llibertat i felicitat, les seves relacions socials i les seves maneres de plenitud no trobaran cap perspectiva de millora des de solucions exclusivament econòmiques o, fins i tot, des de la mateixa opulència. Cap transformació social podrà quallar si no dóna compte de la totalitat de l'estructura antropològica humana. D'aquí prové el fracàs permanent en el qual hi viu instal•lada l'Esquerra, en les seves justes reivindicacions socials, en reduir tot criteri transformador a un enfocament purament econòmic. O la hipocresia d'una Dreta que només ve a sancionar en la seva defensa a ultrança de la societat de mercat l'alienació de tota política, de tot valor i de tota instància comunitària o metapolítica en aquest prevalgut d’allò econòmic. D'altra banda, el panorama descrit no és sinó la resultant del nihilisme en el qual hi viu instal•lat l'Occident tècnic. Considerem la mutilació en la textura antropològica bàsica que suposa aquesta perspectiva economicista comuna tant a Dretes (Adam Smith, Hayek, Mises) com a Esquerres (Marx).
El que s'ha dit, potser ens dugui al fons del problema. Té l'actual civilització occidental capacitat d'integració i seducció després de centúries d'hegemonia d'aquest nihilisme que caracteritza a la tècnica i les ideologies econòmiques? Cal esperar cap entusiasme en algú coaccionat a integrar-se en una societat en tant mà d'obra i classe baixa amb escasses possibilitats de promoció (per a ell i per als seus fills)? Cal reduir l'humà a la seva mera condició de productor i consumidor per tal de, al mateix temps, quedar exclòs de l'orgia de consum en la qual s'han convertit les nostres societats? Em fa l'efecte que no. O si no, imaginem què senten aquestes gents socialment excloses per aquests progres de disseny, que pensen que la immigració és un happening en el qual acabaran ballant la dansa del ventre en algun festival de cap de setmana organitzat per alguna ONG, o menjant el cuscús que els cuini la seva minyona marroquina. Tal és la percepció del procés per a cert tipus humà completament idiotitzat en un multiculturalisme capaç de deixar en suspens tota reflexió crítica sobre l'ablació o mutilació genital femenina i, en general, sobre les complexes problemàtiques socioculturals associades als fenòmens migratoris.
Es fa evident que la perspectiva de la persona explotada, és a dir, de qui cuina el cuscús, és ben diferent al d'aquest habitant d'un univers infantilitzat. Aquestes persones perceben nítidament com ens hem portat el Tercer món al Primer, per tal de disminuir els nostres costos i utilitzar tota aquesta força de treball per a ocupacions de segona.
Els progres de disseny satisfets i autocomplaents en la panburgesia que representen no són precisament els qui suporten, viuen i conviuen en les escissions socials que, tautològicament i inevitablement, estan associades als fluxos migratoris massius.
Els éssers humans no només són força de treball
Així dons, la nau segueix el seu curs i el Capital segueix dictant les seves lleis i enllumenant escenaris de conflicte, que immigrants i classes populars viuen i encarnen. Aquest, el de la conflictivitat inherent a fluxos massius d'immigració difícilment assimilables, n’és un d'ells. Els éssers humans no són merament força de treball intercanviable ni mà d'obra barata. Són persones (per fortuna, sinó seríem formigues) humanitzades en un determinat marc antropològic al qual responen i des del qual pensen. En aquest sentit, les diverses cultures, tot allò que les singularitza i les fa ser el que són a cada moment històric, serveixen tot un marc en el qual les convivències i els models d'integració resulten més o menys viables o traumàtics. Si a això hi afegim la dinàmica d'explotació econòmica com a teló de fons de tots aquests fluxos migratoris, considerem la magnitud dels problemes que es poden arribar a detonar en la mesura que la convivència i la trobada resultin per si mateixos complexos. No cal oblidar-se de com la recepció massiva d'immigració àrab-islàmica suposa conviure i acollir com vigents en les nostres societats les contradiccions actuals i les formes de decadència d'un espai islàmic, completament fossilitzat en un rigorisme que preval una perspectiva merament legalista al marge de qualsevol paràmetre de racionalitat o equitat. Tal perspectiva legalista, avui en dia, resulta al capdavall absolutament fòbica respecte de tota diferència que vingui a expressar-se més enllà de les diverses previsions legals establertes. I això, al marge, de la grandesa de la pròpia civilització islàmica en moltes de les seves manifestacions culturals tal com la filosofia, el pensament o el sufisme. Manifestacions que, per cert, són perseguides per l'islamisme emergent com a línies de fugida a aquest legalisme. Per descomptat que la revolta de Paris no és una revolta religiosa, però si que emergeix d'un paisatge en el qual els codis d’identitat servits per la pròpia religió, en mans del fonamentalisme (ja sigui aquest de tipus wahabita-saudita, wahabita-yihadista o el propi dels Germans Musulmans) com a modalitat d'Islam emergent, separen de la pròpia societat d'acollida tornant-la incomprensible i indesitjable. Advertim que són precisament aquestes varietats d'islamisme les que gestionen i donen forma a l'Islam que actualment es desenvolupa a Europa. Només cal que siguin promoguts i políticament instaurats determinats abismes humans perquè aquests prenguin cos d'una manera extremadament conflictiva en el marc d'explotació econòmica ja descrit.
Apreciar aquests factors d'ordre cultural en la revolta parisenca no suposa més que deixar de considerar als treballadors com una mera força de treball explotada per a passar a considerar-los persones cognoscents i sentides que pertanyen a universos culturals vius i específics que, del seu, modelen i generen el propi espai humà i encara material. Potser la resistència més aferrissada d'aquestes persones que ens diuen no d'una manera tan violenta consisteixi en resistir-se a no ser més que mà d'obra i força productiva en un espai que, a més a més de no ser el propi, els força a la seva dissolució. Potser es resisteixin, més o menys inconscientment, a ser mesurats per un motlle antropològic tan elemental com empobridor. Faci's notar com el Capital mesura als immigrants exclusivament com a força de treball. Paradoxalment, certes ideologies emancipadores, que només volen veure en els disturbis francesos escissions d'ordre econòmic, fan exactament el mateix. No és casualitat, ambdues perspectives comparteixen la vasta influència de l’economicisme en els dos darrers segles. Referent a això, consideri's que allò prevalgut general, que en l'actual procés històric té l'esfera pròpiament econòmica, no liquida l'autonomia d'altres esferes ni mediatitza el seu operar de manera directa i immediata. Pel que fa al que s’ha dit, només posar de manifest la tosquedat de certa “escolàstica” marxista.
Les mancances del model d'opulència
Amb tot, hem de felicitar-nos per disposar d’uns mitjans de comunicació i uns circuits d'imatges que ens repeteixen diàriament com de meravellosa és la nostra existència i ens alliberin de les nostres tensions... Advertim com al dia d'avui la realitat la generen aquests circuits d'imatges. Una realitat virtual que se superposa a tota escissió social i tot pla de conflicte intern, fins al punt de desplaçar-lo amb èxit de qualsevol espai de visibilitat… Així és el nostre món feliç... Algú s'estranya que hi hagi qui es resisteixi al seu domini?... No és estrany que aquells qui, precisament, es veuen abocats a fer de mà d'obra barata siguin els que ens responguin amb un sonor no. A part d’això, la nostra societat té molt poc a oferir més enllà d'una integració de lobotomia en una societat de mercat que liquida qualsevol diferència cultural, tot relleu personal i tota paideia (els grecs entenien per paideia els contextos de tot tipus dels quals en depenia l'educació i el desenvolupament de la personalitat) més enllà de la forçada estandardització a la qual obliga el consum i les seves imatges. De fet, de la pròpia Europa contemporània poc pot dir-se més enllà de la seva condició d'hipermercat i de la progressiva instrumentalizació i col•lapse de tot tipus d'àmbits i esferes en aquest omnipresent regulador econòmic.
Aquells que porten aquí més d'una generació ja coneixen les mancances d'aquest model d'opulència. Aquestes mancances, junt amb la marginació (i automarginació) social, que en termes generals arrossega el col•lectiu àrab-islàmic, són el perfecte planter de l'integrisme islàmic en les societats occidentals. De moment, l'estat del benestar re-equilibra les escissions del fragmentat paisatge humà europeu. Tot i així, l'esclat de violència parisenc ha obligat a la declaració de l'estat d'emergència. En aquest sentit, la perspectiva històrica a llarg termini només pot inquietar-nos.
CARLOS AGUIRRE (jcaguirrem@terra.es)