Encara que no vingui al cas: Volen saber quan va ser definitivament derrotat el proletari? El 24 de setembre de 1908 i, a més a més, sé el lloc. En la fàbrica de l'avinguda Piquette (quina ironia) de Detroit. Aquell dia i en aquell lloc, Henry Ford, conspicu conspirador feixista i antisemita, llançava al mercat el primer Ford T. Un automòbil pensat perquè els obrers del món compressin el seu primer cotxe. És a dir, la seva primera propietat sumptuària.
Primera consideració: olor a pneumàtic
Fins a la data, els proletaris només tenien una propietat, els seus fills, la seva prole. A partir de la diabòlica jugada de Ford, el capitalista i l'obrer passaven a estar en el mateix bàndol. Ambdós tenien un cotxe per encerar. Un pobre amb un cotxe ja “era com” un d'ells. El treballador entrava a la carrera per l'estatus. Un obrer donant voltes buscant aparcament no té temps d’anar a fer revolucions. En la revolta de la banlieue, el primer que es van cremar van ser els cotxes del carrer.
“Estan cremant els cotxes dels pobres, dels quals no podem ficar-lo en un garatge, ni tenim una assegurança a tot risc que ens pagui els diners que encara devem!!”, declarava un afectat en El País del 4-11-05.
Probablement, es tracti dels cotxes dels pares o oncles dels incendiaris. La crema els retorna la crua realitat. A abans de 1908. Ja estan aquí, les classes han tornat. El Mercedes de segona mà o el patriòtic Renault cremats obliguen a l'empleat-de-classe-mitja-baixa a tornar a agafar el tren, a trepitjar el carrer. A no semblar-se a “els normals”. L'acció ludita dels revoltosos constitueix una bufetada, doncs als de la seva classe abans que a polítics, policies o burgesos. Cremen cotxes perquè ells no els importa. Perquè ocupen un territori, el carrer, que els pertany i perquè són més grans que un contenidor de brossa i menys protegits que una comissaria. El cotxe és un objecte aspiracional, un miratge d'una tona que ens diu que sobre quatre rodes no hi ha pobres. Cremar-lo és tornar a la realitat, de manera involuntària sens dubte, als propietaris.
Kindergarten kampf
Vaja amb els racailles (xusma)! I mira que l'Esquerra del setanta-vuit i els socialdemòcrates que començaven a simpatitzar amb aquests Antoine Doinel tan estirats es troben que ara cremen llars d’infants, escoles i biblioteques. Precisament, els símbols del “poder tou” en els quals tant confiem per integrar-los. Foucault s'hagués masturbat de gust. Instintivament, es cremava el símbol-arrel del biopoder. L’escola bressol com antesala (en el sentit estricte) de l'escola, la caserna, la fàbrica i l'asil. La biblioteca-pastanaga al costat de la comissaria-pal. A cremar-ho tot. Què queda després del toc de queda? Doncs només aquesta anomalia no edificada que anomenen carrer.
Aquest és un lloc tan bo com qualsevol altre
L'etimologia de banlieue (barri, suburbi) neix en el XVII, quan el sobirà expulsava -verb bannir- a la perifèria d'un indret (lieu) els súbdits que estimava perillosos. En francès, els bandits eren dir persones “mises au ban” tirades a una banda (mettre quelqu’un au ban significa apartar de la societat). Avui estar a-bandonat és el mateix que viure en una ban-lieue. L’urbanista Jean-Marie Delarue oposa enginyosament la banlieue (el "suburbi") als bons lieux ("bons indrets"). Així doncs, les banlieue són tot el que no són bon lieux. La lluita territorial ha estat clau en la revolta. Clausurada la fàbrica com a espai físic de conflicte, inútil l'ocupació de l’indret simbòlic clàssic (paranimf, ajuntament, catedral) aquesta revolta es caracteritza per l'apropiació de la cicatriu, de la costura, de l'espai que separa i descongestiona dos blocs d’habitatges, el carrer. El carrer suburbial, concebut només per al trànsit. Un espai sense valor simbòlic ni tàctic. I així les barricades es formen en el portal de cada edifici. Un cop a casa, el rebel és de nou el fill, el telespectador o el treballador en repòs. Al rebel no se’l veu en la mesquita ni en la seu del sindicat. Va de casa a la revolta que no deixa d'ésser en si mateixa un trànsit, una partida de caça, una deriva. On va estar el seu fill anit? A casa del Claude estudiant? N’està segura, senyora?
I on és Al Qaeda quan se la necessita?
Hip-Hop? Segur que al darrera no hi són els islamistes? Coi, quina ràbia. La societat del terror que ens estan dissenyant està construïda a la manera clàssica, apta per a un únic enemic, cruel i amb un aspecte que podria-ser-aquell-veí-tan-estrany-un-d’ells.
És la democràcia menezadora (pel pobre Jean Xerris de Menezes, el lampista brasiler assassinat a Londres per la policia per ser sospitosament fosc de pell).
Dispara primer i dóna una roda de premsa després. De la revolta com sempre, el vencedor és el dolent. Tranquils, només és ràbia. Si no tenen programa ni reivindicacions raonables, no hi ha per què dialogar. Amb un parell d'hòsties els trec la ximpleria. Placa, placa, el primer que necessita el feixisme són policies. I enemics.
Els nostres avantpassats els gals
El filòsof de moda, Giorgio Agamben, rescata amb criteri una categoria de l'antic Dret Romà: el Homo sacer, és a dir aquell individu “situat fora de la jurisdicció humana, sense veure's incorporada al domini de la llei divina”. És a dir, sacrificable, prescindible. En aquest sentit, un altre pensador de moda, Bauman, ens clarifica com tot procés d'ordre social necessita generar “deixalles humanes” és a dir, gent que no encaixa. La banlieue doncs és la pàtria de l’homo sacer, de la força de treball en reserva que descrivia el bonifaci de Marx. El material prescindible, no compatible. Casualment, aquest homo sacer fa ja generacions que prové de l'antic imperi colonial. Un imperi que abans se separava de la metròpolis gràcies al mar i que ara ho fa amb les autovies de circumval•lació. Quan no es van adaptar als valors republicans en el seu continent, vam haver de metrallar-los. Avui, sembla que també els costa “integrar-se” en els nostres valors.
Serà la “incompatibilitat de l'Islam amb la democràcia? La violència intrínseca del rap? O és que els negres segueixen sent uns ganduls i els moros encara fan mala olor. O aquest no serà més que un altre aldarull colonial?
Abd el Krim va plantar la botiga a Clichy. Ara a esperar que ens salvi la Legió.
Antonio Baños