Es pot pensar la política a banda de la religió?
Ensenya Freud que el tòtem no és sinó la figura desplaçada del pare primitiu i violent, monopolitzador de les femelles de l'horda originària, assassinat pels seus propis fills mascles. El mascle primigeni, la llei del qual és la força, és assassinat i substituït per un animal, el tòtem, que als ulls assassins dels hereus sembla com un avantpassat comú del clan, pare de tots, instaurant la forma més primitiva de llei, el tabú, que prohibeix el que abans prohibia la mera força, l'incest, i la matança de l'animal tòtem, el parricidi.
La religió no és, conforme l’anàlisi freudià, altra cosa que una forma desenvolupada del tabú que funda la norma social, encobrint-ne l’origen violent. Segons aquesta concepció, tota llei hauria de ser necessàriament llei del Pare, manament d’una instància transcendent al món i raó humans, precepte diví o del sobirà. La República seria, per tant, un impossible metafísic.
Sens dubte, tot precepte religiós és llei del Pare, de Déu, del Déu pare. Però la pregunta pertinent és: ha de ser religiosa tota llei?, és tota llei un eco del primitiu tabú? O preguntat d’una altra manera: cap la llei dels homes? (Noteu que no escrivim “de l’Home”.) Pot la llei ésser no ja un acord, sinó l’expressió del comú, signe de la composició d'uns homes amb uns altres? És factible, en última instància, la democràcia absoluta de què parla Spinoza?
En resum: es pot pensar la política a banda de la religió? Com a mínim des de Marsili de Pàdua i, sens dubte, des de Maquiavel, Occident –tot el món i ningú sap el que això significa– ha contestat a aquesta pregunta afirmativament. Fins i tot s’ha arribat a afirmar quelcom més: és possible no només dotar la llei de raó, d’humana raó (aquesta possibilitat la van reconèixer en major o menor mesura tots els sants dialèctics i apologistes, des d’Orígenes a Gregori de Nisa, Sant Agustí i Sant Tomàs, també), sinó que, a més, és possible que la raó mateixa sigui la llei. Sí, es pot pensar en la societat a banda de la religió. La separació dels poders espiritual i fàctic –existeix algun poder que no ho sigui?– és a l'origen del programa il•lustrat. Dit a l’inrevés: almenys des de Maquiavel, la religió no fa sinó interferir, distorsionant, l'analítica del poder.
Tanmateix, l'alliberament de la teologia es pren el seu temps.
Encara a l'any 1843, Marx iniciava la Introducció a la Crítica de la filosofia del Dret de Hegel amb les següents paraules: “A Alemanya, la crítica de la religió ha arribat, en essència, a la seva fi, i la crítica de la religió és la premissa de tota crítica". Però, donat l'endarreriment històric que representava el règim alemany a ulls de Marx, les seves paraules li semblen un epitafi per a la religió a Europa. Només després d’evacuar els freds vapors de l'opi és possible escometre l'estricta descripció del que hi ha, després de liquidar els efectes del cascall, l'anàlisi del poder.
Però vet aquí, oh sorpresa!, que torna a aparèixer la vella puta. Des dels atemptats contra les Torres Bessones el discurs religiós no ha parat de créixer i estendre’s, per “dins” i per “fora”, hipertrofiant-se fins a ocupar tots els racons del nostre imaginari i provocant una nova alienació universal de la realitat, diferent però igual de letal que l'alienació ideològica que va parir la Guerra Freda. El Mur s’anomena ara “Eix del Mal”, doncs aquest és el significant que actualment ens impedeix fer peu a la teoria o tocar fons a l’hora d’abordar amb rigor la deplorable realitat. Podrem deixar algun dia de fer judicis morals, apocades o canalles valoracions que només reflecteixen el nostre jo pur o purificat? Simplement podrem entendre algun dia el que està passant, més enllà de la infantil o catàrtica dicotomia? Jo bo, tu dolent. Xoc de civilitzacions, guerra de cultures, lluita de religions. L’Islam, per exemple, és l’horrible ablació del clítoris i l'esgarrifosa lapidació de la dona adúltera? Llegeixo, sense acabar-m’ho de creure, que en algunes escoles (i no poques) dels Estats Units es considera falsa la teoria de l'evolució i s'ensenya el creacionisme. Sens dubte, l’home ve de les bèsties. Però ja n'hi ha prou de religions! A fora no hi ha tant l’islamisme com a un mode d’explotació despòtic amb una forta base tribal, autòcton i molt concret, i a dins no són certament els valors judeocristians els que produeixen la plusvàlua.
Aquest és el context general en què esclata el nostre particular debat sobre el laïcisme. Laïcisme, és a dir, conforme al Diccionari de la Reial Acadèmia, doctrina que defèn la independència de l'home o de la societat i, més particularment, de l'Estat, de tota influència eclesiàstica o religiosa. Hi ha la possibilitat, doncs, de distingir el laïcisme, que és una doctrina, un sistema de creences compatible amb l’adoctrinament, de la laïcització, terme que expressa, també segons els reials acadèmics, l’acció i l’efecte de laïcitzar, és a dir, de fer independent alguna cosa de tota influència religiosa. Una persona pot propugnar i defensar cegament o fanàticament la independència en qüestió sense ser en absolut independent de la religió. Moltes en són les cares i molt llarg el braç secular. Idealisme alemany! No ho oblidem. La religió és multiforme i, de vegades, pot semblar fins i tot antireligiosa.
La Constitució espanyola no és una constitució laica. L’Estat espanyol és aconfessional, però no laic: la cooperació dels poders públics amb l’Església Catòlica i la resta de confessions de la societat espanyola és un precepte constitucional. El tercer punt de l’article 16 de la Constitució de 1978 diu el següent: “Cap confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església Catòlica i la resta de confessions. Així, l’Estat espanyol es fa càrrec de quelcom, la religió, que hauria de pertànyer completament a la vida privada de cada ciutadà. Hom enveja el caràcter laic de l’Estat francès, caràcter que, d’altra banda, està a punt de desaparèixer per causa de la promulgació d'una mesura de discriminació positiva a favor de la religió musulmana. (Però aquesta és una altra història.) I confesso que em trencava de riure quan el govern d'Aznar es capficava en aconseguir que a la Constitució europea s'inclogués una "menció" a les arrels cristianes d'Europa. I què passa amb les incomparables arrels paganes? Posats a triar identitats, per què no l'Atenes de Pèricles? Hom voldria, cal reconèixer-ho, una constitució laica a Espanya. Hom també voldria una veritable constitució, un poder constituent. Però aquesta també és una altra història. Tornem al tema.
Al principi del seu llibre, Elogi de l’ateisme, Puente Ojea escriu el següent: “La fe religiosa ni s’adquireix ni s’abandona simplement construint sil•logismes. Sol adquirir-se, als pobles amb tradicions religioses, mitjançant els coneguts mecanismes de reproducció ideològica que funcionen a tota la societat. És, doncs, el resultat de les primeres fases de l'aprenentatge social, que compta amb dues agències bàsiques: la llar i l'escola. El control dels aparells ideològics que afecten la infància i l’adolescència dels homes és literalment vital per a qualsevol religió. Aquesta, un cop assolida l’edat adulta, “no tindria cap probabilitat significativa –afegeix l'autor del materialista encomi– de rebre adhesió de fe per ments normalment constituïdes.
Els bisbes espanyols s'han posat nerviosos perquè el “debat” sobre el laïcisme ha arribat a les escoles d’ensenyament primari i als instituts de secundària. Hi hauria d’haver capellans reconvertits o catequistes, com de fet hi ha, a les nostres escoles i instituts? No, diguem-ho alt i clar, no hi hauria d’haver personal docent nomenat per l’Episcopat i pagat pel Ministeri. La religió ha de restar sempre al temple, sigui una església, mesquita o sinagoga. Ara bé, el Govern haurà de fer-se càrrec de tots els treballadors confessionals que porten massa temps als centres d’ensenyament impartint religió catòlica, des de temps immemorials. Es tracta de simple justícia laboral. Molts d’ells agrairan l'Estat que els "alliberi" de la jerarquia.
L’Estat ha de ser laic, sí, però laic de veritat; substituir la religió per una mena de “religió” laica, és a dir, per una ximple “formació en valors”, és pitjor que mantenir l’actual situació escolar. La desitjable laïcització no es produeix per una simple substitució de l’assignatura de religió per una altra assignatura que bé podria anomenar-se “moral cívica” o fins i tot "formació de l'esperit ciutadà"; el laïcisme no ha de ser una assignatura (pendent), un nou objectiu pedagògic per afegir als decrèpits plans d’estudi, buidats de contingut per les successives reformes educatives; la laïcització no és, no pot ser un objecte d’ensenyament, sinó, si de cas, i només potser, el resultat d’un autèntic ensenyament. Però això sí que és una altra història.