Al sud-oest dels Estats Units d’Amèrica, a l'altiplà que és Arizona entre el Gran Canyó i la regió de Four Corners i el Canyó de Chelly, el cel sembla físicament més gran. D’horitzó a horitzó hi ha més quantitat de blau, com si allà la terra fos més a prop del cel i les persones estiguessin fora de lloc. Les obres humanes, carreteres, edificis, sitges, semblen diminutes i tènues, escampades per la planúria interminable. Entre els gratacels de Nova York, en canvi, el cel amb prou feines existeix. Només un fons gris indistint proporciona sostre als profunds canyons artificials que minimitzen la gent fins a fer-la desaparèixer.
Les dues Amèriques
A les praderies i muntanyes del cor d’Amèrica del Nord la natura fa petit l’Home. A les ciutats de les franges costaneres és l’arquitectura la que proporciona la humilitat. Una grandesa remet a déu, una altra, a l’obra humana. Són les dues Amèriques, la vermella i la blava. Una confia en si mateixa, en la seva capacitat de domar la natura i en la privilegiada relació amb els seus deus, que els converteix en el poble elegit. L’altra coneix les complexitats del matís, el món i la història, sap que vèncer la natura no soluciona tots els problemes i és conscient que els deus a vegades marquen els seus elegits per a la destrucció.
Paradoxalment, cada fracció coneix bé els límits d'allò que venera. Els colons de l’Oest Mitjà van saber corregir els seus deus amb esforç, domesticant una terra que els era aliena i, per això, són partidaris de l’acció, d'agafar el destí amb les pròpies mans. Els habitants de les metròpolis de la costa estan orgullosos de les monumentals obres dels seus avantpassats, però porten segles sobrevivint enmig de l'arquitectura monumental; per això són més cautelosos a l'hora d'actuar, doncs ni les majors obres de l'Home poden resoldre tots els problemes. A vegades en creen de nous.
Les dues maneres d’ésser nord-americans
Hi ha dues maneres generals d'ésser nord-americà dins dels Estats Units. Però només n’hi ha una de ser-ho fora, en relació amb la resta del món. I per entendre perquè la religió divina no és l’explicació de la victòria de George W. Bush a les eleccions dels Estats Units, cal entendre l'altra religió. I per això cal anar al principi. Cal tornar a Europa.
Rivalitat entre germans
Els Estats Units es van fundar en oposició a Europa. No obstant això, a les dues riberes de l’Atlàntic ens assemblem, molt. Les nostres relacions recorden les de dos germans: a vegades ens barallem per les nostres diferències, altres cops perquè ens assemblem massa. Compartim idiomes, una base cultural, una història d’amistats i enemistats, una idea de futur, un règim polític, un historial religiós, moltes variants diferents de déu...
Però els Estats Units es van fundar en oposició a Europa. El seu mite fundacional es va crear per tal que un grup de persones poguessin venerar el seu déu a la seva manera, sense la intervenció del seu govern; es va fundar per rebutjar les monarquies de la (ja llavors) vella Europa, per oferir a qui hi volgués viure una política basada en la Raó i no en el Dret Diví. Doncs ha estat costum dels països europeus fins fa molt poc matar a grans quantitats de gent de manera organitzada per causa de la seva religió o política, o ambdues.
Fugint d’aquella Europa van néixer els Estats Units d’Amèrica, la “brillant ciutat del turó". El resultat podria haver estat un país sense religió. Però la història i la geografia van conspirar i va néixer un país amb dues religions.
Una té molts noms i deus, infinites sectes, dotzenes de llibres sagrats, sacerdots, jerarquies, esglésies, mesquites, temples, cementiris i altres possessions immobiliàries. Més del 80% de la població dels Estats Units es confessa creient en un o altre déu i més del 60% assegura que la religió és un factor important a la seva vida.
L’altra religió s’anomena patriotisme, s’expressa en un desmesurat amor pel país, els símbols, la història i el futur d’aquest i, a efectes pràctics, la comparteix el 100% dels nacionals.
La contradictòria, sàvia i subtil idea fundacional dels Estats Units d’Amèrica va combinar el govern per al poble, la religió per a qui la vulgui i totes dues coses separades. Mil religions al cel i només una a la terra. Venera el déu que desitgis, però estima sobre totes les coses el país que et permet venerar-lo.
I per què no? Més que la majoria de les nacions, els ciutadans dels Estats Units d'Amèrica tenen dret a sentir-se orgullosos del seu país. Gran, poderós, ric, en general noble, advocat de les bones causes, quasi sempre al bàndol correcte, tot i que sigui, com ironitzava Churchill, després d'haver provat la resta de coses… Hi ha moltes llums a la història, totes sempre llums i ombres d’aquest país continent. Molt del que sentir-se plenament orgullós.
Mil i una religions
I és que els Estats Units d’Amèrica, afortunat país, no coneixen les matances de la religió, les croades, les teocràcies o la intervenció de (o contra) l’església en el govern. No han experimentat el que succeeix quan els servidors terrestres d'un déu o els seus adversaris es fan amb el poder polític. No han tingut alguna interpretació religiosa, o la negació d’aquesta, inserida a les lleis i feta complir per policia i jutges.
Però els Pares Fundadors dels Estats Units van acabar a Massachusetts fugint de la monarquia britànica i ho recorden.
L’Europa oficial no és atea per maldat, sinó per necessitat. Hem tingut nombrosos governs religiosos i antireligiosos i no ens ha anat bé. Gens bé. No confiem en les religions. Tampoc en els governs.
Els Estats Units d’Amèrica, benaventurats siguis, no tenen aquesta experiència. La seva és una història de coexistència més o menys pacífica de religions, d’integració de pobles amb diferents déus que han estat capaços (amb alts i baixos, però capaços) de fondre les seves diferències per crear un país únic, poderós, ric, un exemple de govern per a la Humanitat. Sota un cel enorme, en un terreny ple de meravelles naturals, han demostrat que és possible superar sense oblidar les diferències que comporten cent països, mil idiomes, deu mil deus i integrar-les, per tal de construir el País Indispensable.
Un país on cadascú venera el déu que li dóna la gana amb la menor interferència de ningú de fora. Un país l’èxit del qual demostra que els seus habitants són elegits de déu. De tots els deus.
I com tots els elegits generosos, estan plens de zel missioner.
No només saben que la veritat està del seu costat: ells mateixos són la prova que diferents gents i religions poden coexistir pacíficament: només necessiten un sistema de govern adequat per a resoldre enfrontaments religiosos i polítics. Un sistema com el seu. La democràcia a l’estil Estats Units d’Amèrica, pensen, és la cura de tots els problemes. A ells els ha funcionat. Per què no proporcionar la seva recepta a qui la necessita?
Els Estats Units no és un país hipòcrita. Prenen la medicina que venen. I el seu veritable credo, el producte que ofereixen, la seva religió, és política: la democràcia representativa i laica.
Aquest és el credo que va guanyar les eleccions per a Bush. No la Bíblia, ni el matrimoni homosexual, la pregària a les escoles o acabar amb l’avortament. La Guerra Cultural que divideix la societat dels Estats Units des dels anys 60 segueix present, entre les costes i les ciutats inhumanes, d'una banda, i les praderies i muntanyes despoblades del centre continental, d’altra banda, entre els blancs i els negres de la certesa i els grisos de la indecisió. Però el factor decisiu en aquestes eleccions ha estat una altra guerra i una possible forma de guanyar-la, especialment atraient per als generosos i creients fidels als Estats Units d’Amèrica: exportar democràcia. Encara que sigui a hòsties.
No ha estat una guerra escollida. Els Estats Units van ser atacats allà on més mal fa. Amb l’audàcia dels segurs de si mateixos van colpejar aquells que els havien colpejat i van escombrar Afganistan. Amb el zel missioner dels fidels van decidir resoldre per sempre el problema aplicant l’únic mètode que coneixen: el seu Bàlsam de Fierabràs. Amb la megalomania de qui ha refet continents a imatge seva, van decidir reconvertir Orient Mitjà en un paradís de democràcia, classes mitjanes i consum. Van actuar amb la rapidesa dels forts.
La religió que propulsa Bush no és només la de déu. Alguna cosa profundament nord-americana s'ha agitat. Quelcom que, conjunturalment, separa de nou els germans de les dues riberes de l'Atlàntic.
Nosaltres, aquí a Europa, pensem que aquestes solucions no funcionen. Qui més qui menys, tots els països de per aquí hem intentat exportar civilització, progrés, medicina i religió a canonades. L’Imperi Britànic va ser l’exemple més durador, però tots (anglesos, francesos, espanyols, alemanys, italians, belgues, holandesos, etc.) hem massacrat nadius amb l'entusiasme de saber que es pel seu propi bé. Ho vam fer a tota Amèrica, a Àfrica, Àsia o Oceania. Ho hem fet durant segles, propulsats per una letal barreja de sentiment de superioritat patriòtic i genuí amor per la Humanitat. L'únic que ens queda de totes aquelles aventures missioneres és el convenciment que són fútils i el record del dolor causat i suportat.
Dolor que no cessa mai
El Sàhara espanyol, Costa d’Ivori, Algèria, Ruanda i Burundi, Nigèria, Etiòpia i Somàlia, Índia i Pakistan, són exemples de llocs on Europa va malbaratar entusiasme, diners i sang pròpia i aliena en inútils intents de millora que sempre han sortit malament. I que segueixen sagnant molt de temps després que Europa fes les maletes i tornés a casa, deixant enrere la il·lusió i una responsabilitat que mai s’esborra del tot.
Contemplem, doncs, el vigor i el zel missioner del nostre germà de l’altra banda de l’Atlàntic. Els Estats Units d’Amèrica, al mateix temps, ens miren com al parent vell i covard, massa endropit i cansat de viure com per protegir-se d’un enemic poderós i malvat.
Res és tan senzill. Ambdós costats de l’Atlàntic tenim molt per aprendre. Europa haurà de treure’s les teranyines del passat i redescobrir almenys una mica del patriotisme que tant vigoritza. Els Estats Units d’Amèrica hauran d’acceptar que discrepar en els mètodes no significa tenir objectius diferents i potser escarmentar en cap aliè per evitar danys al propi. Nosaltres comptem amb la nostra història; ells amb la seva fe. De moment, seguim essent dos germans, barallats per una simple qüestió de teologia. Barallats per la veritable fe de l'imperi: la còsmica confiança en el fet que un té raó. Beneïda fe.