Potser el primer sorprès pels esdeveniments confusos que envoltaven l’LSD en la dècada dels seixanta fora el propi Albert Hofmann. En poc temps, el prometedor fàrmac i enlluernador via regia d’accés a la inconsciència va passar a ser considerat l’enemic públic número 1. D’aquí prové l’ambivalent expressió de “criatura problemàtica” amb què el propi Hofmann es va referir al seu descobriment..
Fins a aquell moment l’LSD, junt amb altres substàncies visionàries, havia estat objecte preferent d’estudi en diversos entorns en els quals confluïen naturalment perspectives pròpies de la psicoteràpia, la creativitat, la filosofia, l’antropologia i les qüestions de l’esperit. Noms de la talla d’Ernst Jünger, Walter Benjamin, Aldous Huxley, Michaux o Artaud se citaven junt a psicoterapeutes i antropòlegs en el reconeixement i estudi de les experiències suscitades per aquestes substàncies. Portar la consciència humana als seus límits d’experiència suscitava qüestions de tot tipus sobre la textura de la trama d’allò real i, en aquella mesura, sobre la capacitat de coneixement de l’home. Alhora, aquestes experiències van suposar per a diversos psicoanalistes una oportunitat per profunditzar en l’estudi de la vida inconscient en un context terapèutic específic. Altres terapeutes van investigar la capacitat catàrquica i re-estructuradora de l’experiència amb l’LSD des de la seva capacitat per qüestionar i commoure. De fet, els assaigs que amb substàncies visionàries s’han vingut fent en programes de tractament de toxicomanies i alcoholisme respondran a aquest plantejament catàrquic. No oblidem que aquest viatge de la consciència als límits de la seva capacitat d’experiència ve de la mà, precisament, de l’alliberament de les diverses matrius i potències inconscients de l’ànima. Per això, el valor reconegut en l’experiència i en la seva especial qualitat girarà al voltant de les diverses preses de consciència que poguessin ocórrer en la mateixa. En aquest sentit, el major mèrit d’Hofmann fou reconèixer les enormes potencialitats de l’LSD en la seva fortuïta i inesperada ingestió de l’alcaloide en qüestió. Si el descobridor de l’LSD hagués estat un d’aquells psicòlegs castrats intel•lectualment en el paradigma cognitiu-conductual i el seu positivisme decimonònic, ni tan sols hagués estat capaç de calibrar la textura de l’experiència. Hofmann, a més a més de científic, era un humanista d’alta cultura pertanyent al cercle íntim de Jünger y deixeble en la distancia de Goethe. Amb tot, aquest químic no fou l’únic occidental capaç de ser commogut per l’experiència amb substàncies visionàries o enteògens. D’aquí els diversos estudis que, a propòsit d’aquestes substàncies, s’iniciaren als cinquanta i primers seixanta.
La deriva presa per l’LSD
Al fil del que s’ha dit i davant aquests horitzons d’investigació, sorprèn la deriva presa per l’LSD i, en general, per l’ús de visionaris a meitat dels seixanta. O potser no, per poc que considerem la impermeabilitat de la cultura dominant al reconeixement de la trama complexa i diversa de la consciència humana. El cert és que tal deriva, en el seu moment totalment inesperada, va suposar el col•lapse de les diverses investigacions en curs. Aquest brusc viratge, lluny de dependre del fracàs de les mateixes, fou servit per a la problematicitat social suscitada per la naixent “cultura de les drogues” en tant fenomen de masses. Tal problematicitat va acabar engendrant un colossal tabú al voltant d’aquestes substàncies, així com uns usos de consum degradats, toscos i incapaços d’albirar les potencialitats de l’experiència. Albert Hofmann fou el primer sorprès davant d’aquest canvi d’escenari. Els ciutadans i discrets entorns d’experimentació amb substàncies visionàries que a Europa i USA s’havien estat succeint es van veure clarament excedits per la inserció de l’LSD, en els circuits de consum de masses de la mà del merchandising de la psicodèlia americana. El fins ara prometedor fàrmac, en molt poc temps va passar a formar part de la llista dels enemics més buscats. Respecte a això, no deixa de ser curiós que aquest canvi d’escenari vingui clarament assenyalat per la conclusió dels experiments que la CIA va realitzar amb el psicofàrmac en qüestió. La incriminació social i la cancel•lació de tot estudi, fins i tot els empresos en l’exclusiu entorn universitari, van trobar en determinats poders de l’Estat el més eficaç martell d’heretges. Aquesta cancel•lació dels diversos estudis en marxa es va veure acompanyada per la massificació de l’experiència de l’LSD i pel naixement d’un consum de masses descontextualitzat, alienant i paròdic dels efectes de l’alcaloide descobert per Hofmann. En el marc descrit, l’acolorida revolució psicodèlica va sucumbir en un consum compulsiu i caòtic de tot tipus de drogues que, tallat a la mida del naixent mercat negre, va venir a naufragar a les gèlides faldes de l’heroïna. La biografia d’un Leary que, en pocs mesos, va passar de ser un respectat i rigorós professor universitari a una caricatura mediàtica de la psicodèlia és tot un emblema d’aquest procés. No seran, doncs, d’estranyar els durs epítets que el propi Hofmann o el teòric de la contracultura, Theodore Roszak, van acabar dedicant-li.
Reactivació d’assaigs
Constatar les limitacions dels anys seixanta en la seva recepció de l’LSD no és donar arguments als defensors ultramuntans de la prohibició. Tampoc no es tracta d’incriminar els usos lúdics de substàncies i d’apostar en exclusiva per una forçada ceremonialització psicoterapèutica de l’experiència. Senzillament, es tracta d’exercir una crítica, la finalitat de la qual sigui esbossar marcs capaços de reconèixer i integrar unes experiències que, ineludiblement, estan presents en les nostres societats. Consideri’s que moltes de les actituds que van prendre’s cap a les drogues en aquella època són tant la perfecta legitimació de la prohibició com el context en què col•lapsen les diverses investigacions que s’emprenen. Paradoxalment, la cancel•lació i la precarització de dites investigacions és el que bloqueja el desenvolupament d’un saber fer capaç d’integrar i contextualitzar l’ús de les substàncies visionàries. Així les coses, no ÉS d’estranyar, doncs, que aquestes ens mostrin la seva cara més problemàtica.
Amb tot i malgrat el que s’ha dit, durant la darrera dècada ha conegut certa reactivació d’investigacions, estudis i assaigs en diversos contexts psicoterapèutics i de desenvolupament personal. Aquests assaigs, si bé mostren encara contradiccions, presenten cert grau de maduresa i certa presa de consciència respecte de les possibilitats de l’experiència. El discret procés en curs té el seu origen en l’inextingible interès que indueix en l’home atent i mínimament cultivat el calat i el perfil d’aquest tipus d’ experiències. És per felicitar-se que la barbàrie generada des del mercat negre de drogues no hagi estat capaç de velar al complet les possibilitats de les substàncies visionàries. De les actuals investigacions en curs depèn aquell horitzó que definitivament cancel•li la problematicitat social d’aquestes substàncies en ubicar els seus usos en els espais corresponents. Al fil del que s’ha dit, la crítica de les imatges socials i hàbits de consum que el mercat negre prefigura, és un pas necessari en tot aquest procés.