Per Alejandro Jodorowsky

Quan em vaig sentir cansat de parir obres que només eren el mirall dels meus egos, vaig abandonar l'art durant dos anys. En oblidar-me de mi mateix, em va caure a sobre el dolor del món. Embolicats en el seu laboriós esdevenir, no sent sinó semblant, els ciutadans, com jo, havien perdut l'alegria de viure.

Esmorteïts per drogues, cafè, tabac, alcohol, sucre, excés de carn, desenganyats de la política, la religió, la ciència, l'economia, les guerres «patriòtiques», la cultura, la família, tristos animals sense finalitat amb màscares de satisfets, ens passejàvem pels carrers d'un planeta al qual sabíem que a poc a poc anàvem enverinant. La malaltia de la nostra societat era profunda. Un antic conte xinès em va treure de l'abisme: Una gran muntanya cobreix amb la seva ombra un petit llogaret. Per falta de raigs solars els nens creixen raquítics. Un bon dia els llogarrencs veuen al més ancià d'ells dirigir-se cap als límits del poble, portant una cullera de pisa a les mans. –On vas? –li pregunten. Respon:
–Vaig a la muntanya.
–Perquè?
–Per desplaçar-la.
–Amb què?
–Amb aquesta cullera.
–Estàs boig! No podràs mai!
–No estic boig: sé que mai no podré, però algú ha de començar.

El missatge d'aquest conte em va impulsar a l'acció. Em vaig dir: «No puc canviar el món però sí puc començar a fer-ho». I sense trigar, vaig aconseguir que un amic meu, campió de karate, em prestés el seu dojo [recinte sagrat per a l'entrenament] una vegada per setmana. Vaig començar a donar conferències gratuïtes els dimecres. Per sentit de l'humor, les vaig definir com un servei individual de salut pública. Em vaig proposar realitzar durant una hora i mitja una teràpia col•lectiva, aplicant el resultat de les meves recerques teatrals. L'actor (en aquest cas jo) no havia de ser un home que tractés d'interpretar un personatge, sinó una persona (convertida en personatge per la seva família, la seva societat i la seva cultura) tractant de trobar-se a si mateixa... Vaig eliminar els decorats, el text après de memòria, els canvis de llums, les disfresses, els acompanyaments musicals, i fins i tot vaig limitar l'escenari. Mai em vaig atorgar un terra de més de dos metres d'ample per un de llarg. A poc a poc es va anar creant un públic que, heroicament, es treia les sabates i s'asseia al terra durant una hora i dos quarts. Abans de començar a parlar, els demanava que es prenguessin del dit petit formant una cadena, tan bon punt sospiressin quatre vegades sentint que s'alliberaven de les tensions del seu cos, de la urgència dels seus desigs, de les onades de les seves emocions i de l'incessant cor dels seus pensaments. Finalment, els demanava que estiressin els braços amb els palmells dirigits cap a mi, perquè em beneïssin i donessin el poder de comunicar-los alguna cosa útil i guaridora... Fidel a la meva decisió, sense abandonar-me mai, he donat aquestes xerrades, amb la sala del dojo plena, durant més de vint anys. Cada conferència era el resum d'allò que havia après en les meves lectures de la setmana, més la interpretació dels símbols d'una carta del Tarot, més (seguint el lema «El que dónes, t'ho dónes; i el que no dónes, t'ho treus») la descripció dels meus íntims treballs per arribar a mi mateix i, finalment, com final de festa, l'explicació d'un text sagrat i la seva aplicació de manera útil a la vida quotidiana. Guiat pels tres principals consells de la Bhagavad-Gîtâ («Pensa en l'obra i no en el fruit», «Identifica't amb el Jo essencial, el teu Déu interior» i «Realitza sempre el que cal fer com un sacrifici sagrat, alliberant-te de qualsevol lligament»), vaig analitzar hexagrames de l'I Ching, poemes del Tao te king, alguns Upanishad, el Gènesi i els Evangelis, textos sufís, budistes, alquímics, koans, haikus, rondalles, contes de fades, semàntiques no-aristotèliques, teories psicoanalítiques, etc. Certa vegada, desentranyant pensaments del filòsof Ludwig Wittgenstein, vaig trobar un que em va semblar de summa importància: «El saber i el riure es confonen». Vaig decidir llavors incloure acudits en les meves conferències, a les quals vaig denominar «Cabaret místic», junt amb la interpretació de textos sagrats i històries iniciàtiques.

Un símbol no concedeix un missatge precís, actua com un mirall que reflecteix el nivell de Consciència del cercador. En el cristianisme, no hi ha una sola creu, sinó infinites: per a uns és un objecte de tortura, per a d’altres l'encreuament de l'espai i el temps, l'arbre de la vida, el signe més, etc. Els textos sagrats poden originar múltiples comentaris; això ho saben molt bé els cabalistes, que extreuen de la Bíblia capritxoses revelacions. Diverses generacions de psicoanalistes han trobat ensenyaments en els somnis i en els contes de fades. Llavors, em vaig dir que no hi ha, en si, textos sagrats; allò sagrat ho atorga el lector. La veritat no està en un llibre sinó en l'esperit de qui, usant com suport el símbol, descobreix en les profunditats del seu ésser aquest misteri essencial que és el seu genuí Mestre. Si és així, per què no anar a buscar la saviesa en l'art literari més humil de tots?: l'acudit. Per què no tractar aquests petits contes com si fossin textos iniciàtics? Són anònims, tenen per finalitat provocar el riure guaridor, enfonsen les seves arrels en l'inconscient, transporten un sentit crític i una filosofia natural... Vaig començar per aquest:
La inquilina d'un gran immoble va a la clínica a visitar a la conserge de l'edifici, que acaba de parir.
–Si m'ho permet –diu sorpresa la inquilina–, li vaig a fer una pregunta indiscreta: és vostè soltera, oi?
–Efectivament –respon la conserge.
–I qui és el feliç papà d'aquest nen?
–Sobre això –contesta la conserge– no sé res en absolut. Vostè sap perfectament que, quan netejo les escales, estic massa ocupada com per girar-me a cada moment!

Vaig comparar aquest acudit amb una història del savi idiota Mulá Nasrudín, considerada per certs mestres sufís com iniciàtica:

Mulá Nasrudín, assegut a l'ombra, mira el camí mentre la seva dona, asseguda al seu costat però girada d'esquena, mira cap a l'altre costat. De sobte, ella comenta al seu marit:
–Quanta bellesa! Hi ha molts ocells i els núvols són meravellosos. És un paisatge esplèndid!
–T'equivoques, com de costum. És un paisatge trist: pel meu costat no hi ha núvols ni ocells! –gruny Nasrudín.

L'home no fa el menor esforç per mirar cap al costat de la seva dona, es limita a veure el seu món. De la mateixa manera, la conserge no para cap atenció al que ocorre a les seves esquenes. Ambdós s'ocupen exclusivament del seu limitat punt de vista, i el que succeeix al seu voltant no els concerneix. No obstant això, en pateixen les conseqüències.

Quina és la dimensió del món d'una conserge que neteja les escales i es troba encinta perquè no es gira? Quina és la dimensió del nostre món? Som capaços de veure «la realitat» des de diferents punts de vista o ens embardissem en un sol creient que els altres no existeixen? En aquesta societat on hem perdut el significat profund de la tradició religiosa i on Déu representa un complement infantil que se'ns inculca en els nostres primers anys de vida, podem descriure a aquesta divinitat de la qual solem parlar? Com la veiem? Què representa per a nosaltres? En descriure a Déu no faig una altra cosa que descriure la meva realitat. Si Déu existeix en algun lloc, està aquí. Si l'infern existeix, també està aquí. Tot el que no està aquí no està enlloc. Tot el que és, només existeix en aquest instant. Llavors, si en aquest instant tot està present, he de sentir el que és l'instant per a mi, amb el seu temps, el seu espai i el seu possible creador! Si Déu no existeix, he d'inventar-lo. I si en sóc incapaç, en quin principi es basa la meva realitat? Quina és l'energia que la regeix i quines conseqüències n’extrec?

Ens venen ganes de preguntar a la conserge de l'acudit: «Qui és el bebè que duus al ventre? D'una o una altra manera et trobaràs que estàs encinta d'un producte del qual no perceps tota la realitat, que no et gires, que no conceps el que l'altre pensa. Tu no imagines gairebé res, ni els milions de milions d'anys del passat ni els milions de milions d'anys del futur, ni l'extensió infinita de la matèria ni la Consciència sense límits que aquesta comporta. On et situes? Quina és la teva veritable realitat? I si anomenessis al teu bebè Déu interior?».

El primer pas que hem de donar per ampliar la nostra mirada fins a més enllà de tots els horitzons, és inventar al Déu interior; un Déu que és diferent d'aquell altre, situat en els cels, impensable, inassolible, descrit per Michel Onfray en el seu Tratado de ateología:

Mortals, limitats, patint les seves obligacions, els humans, obsessionats per la completesa, inventen una potència dotada exactament de les seves qualitats oposades: amb els seus defectes voltejats com els dits d'un guant, fabriquen qualitats davant les quals s'agenollen i després es prosternen. Sóc mortal? Déu és immortal. Sóc finit? Déu és infinit. Sóc limitat? Déu és il•limitat. No ho sé tot? Déu és omniscient. No ho puc tot? Déu és omnipotent. No estic dotat del do de la ubiqüitat? Déu és omnipresent. He estat creat? Déu és increat. Sóc feble? Déu és totpoderós. Estic a la terra? Déu està al cel. Sóc imperfecte? Déu és perfecte. No sóc res? Déu és tot. Etcètera.
Imaginem ara que no en un paradís infantil sinó en el centre (o en el fons) del nostre inconscient es troba Déu. De quina manera? Com creador i destructor de cadascuna de les nostres cèl•lules. Transformador de les nostres experiències internes en consciència sublim. Posseïdor de la clau de cadascuna de les nostres ignoràncies, allò que se'ns presenta com secret salvador. Bàlsam segur per al nostre cor adolorit. Remei suprem per a cada malaltia. Aquell que ens ensenya a estimar a tots els éssers, sense distinció...

Aquest íntim ésser ha de servir-nos de model. Atès que dia rere dia inventem la nostra realitat, així també podem inventar la nostra divinitat: Jo sóc immortal, senzillament perquè la mort és només un concepte. Res desapareix, tot canvia. Si accepto les meves incessants transformacions, entro en l'eternitat. Jo sóc infinit perquè el meu cos, mascaró de proa de l'univers, no acaba en la meva pell: s'estén sense límits. Jo ho sé tot perquè no només sóc el meu intel•lecte sinó també el meu inconscient, format per l'energia fosca que sosté als móns, no sóc només les deu cèl•lules cerebrals que empro quotidianament, sinó també els milions de neurones que formen el meu cervell. Sóc omnipotent quan deixo de tancar-me com individu i m'identifico amb la humanitat sencera. Sóc omnipresent perquè, juntament amb tots els altres éssers, formo part de la unitat: el que succeeix, encara que sigui en l’indret més llunyà, em succeeix. Sóc increat perquè abans de ser un organisme vaig ser matèria ígnia, antimatèria, energia, vacuïtat. La meva carn està formada per residus d'estrelles que tenen milions d'anys. Estic al cel perquè la meva terra és un navili que recorre un univers que al seu torn recorre incomptables altres dimensions. Sóc perfecte perquè he domat els meus egos fent que s'uneixin a la perfecció del cosmos. Jo sóc tot perquè sóc al mateix temps jo i els altres.

Aquest primer intent de buscar la saviesa dels acudits va tenir una bona acollida, la qual cosa em va donar ànims per continuar. Em vaig dedicar a explorar en els llibres d'humor que trobava en els aeroports, en revistes infantils, en les aparicions d'humoristes a la televisió, en qualsevol reunió amb amics o de negocis. Em bastava preguntar al meu interlocutor «Saps algun acudit?» per veure'l, entre riures, contar humils i genials petits contes en els quals, més d'una vegada, treia el cap el brillant astre del sagrat.

A un cercador de la veritat li conten que existeixen flors que brillen tant com el sol. Comença infructuosament a buscar-les. Se li converteixen en una obsessió. Durant anys recorre el planeta rastrejant aquestes lluminoses flors sense trobar-ne cap. Decebut, convençut que no existeixen, s'asseu a la vora d'un camí amb la decisió de dejunar fins a morir de fam. Al cap d'uns dies veu passar un vell camperol duent en els seus braços un enorme ram de flors que brillen tant com el sol. Sorprès, li pregunta:
–Digui'm, bon home, com pot vostè trobar tantes d'aquestes flors quan jo, malgrat haver recorregut el món sencer, mai les vaig veure?
–Molt fàcil –respon el vell–: al matí, tot just em desperto, miro fixament el sol. Després, veig aquestes flors a tot arreu.

Si concebem al Déu interior, tot el que cau a les nostres mans, tot el que escoltem, veiem, experimentem, pot convertir-se en símbol i objecte de saviesa. El menyspreat no té per què ser obligatòriament menyspreable.

En un monestir, un ancià prior, veritable sant, no aconsegueix ocultar la seva tristesa.
–Per què està tan trist, pare? –li pregunta un jove monjo.
–Perquè començo a dubtar de la intel•ligència dels meus germans respecte a les grans realitats de Déu. Ja és la tercera vegada que els he mostrat un tros de lli sobre el qual he dibuixat un petit punt vermell, demanant-los que em diguin el que veuen. M'han respost tots «un petit punt vermell», però mai «un tros de lli».

(Pròleg de Cabaret Místico, d'Alejandro Jodorowsky, editorial Siruela)