El Comunisme és la màxima aspiració de l'espècie humana des que va sortir del Món Real Salvatge, en el qual segueixen altres espècies i va començar aquest Món Real Polític en el qual seguim. Cal comprendre i sentir un gran respecte més enllà de totes les abstraccions, deliris i destrucció per tots aquells que es van lliurar de bona fe a assolir-lo i a analitzar serenament per què encara no ho hem aconseguit.
Diguem-ne, primer, per què és el Comunisme la màxima aspiració humana: perquè arribar a ell significaria acabar amb aquest Món Real Polític, és a dir, deixar de centrar el nostre viure en la lluita pel poder, dividits en dominants i dominats, confosos entre tot el que ens enfronta i embogeix. Significaria arribar a la innocència, veure'ns tots, absolutament tots, companys, enfront de problemes comuns reals, formant, com formem, una mateixa espècie, superant els muntatges, les retòriques, la pancràcia que encara ens determina.
Dominants i dominats
Fins a ara, dos comunismes s'han destacat en el seu intent d'assolir aquesta aspiració a part d'altres “ismes” menys determinants: el religiós (“la comunió dels sants”) i el polític (que ens veu com fragments socials). Ambdós comunismes no han aconseguit superar la bogeria de la lluita pel poder i tot el que això implica, sustentat els seus ideals en un Poder o en un altre i han seguit sotmetent-nos no només a la divisió en dominants i dominats, sinó que no han vist com per a ser tots companys cal ser tots únics, és a dir, ser lliures en el nostre pensar i sentir (veure LIZANIA). No han vist suficientment que els éssers humans no només tenim una gran capacitat de planificació i execució (claus d'aquesta lluita pel poder imposada en la vida exterior) sinó que a més som creatius, sensibles i conscients (el que implica la nostra vida interior). La nostra identitat no pot basar-se en tot allò que implica aquesta divisió en dominants i dominats (una infinitat de noms i definicions ho declaren) sinó el que significa ser humà, un ésser individual, no només social i natural, una identitat cadascun de nosaltres. És a dir: superar el Món Real Polític, sortir d'ell com vam sortir del Món Real Salvatge.
La conquesta de la innocència
Hi ha un altre comunisme que, al meu entendre, pot aconseguir-ho: el Comunisme Poètic, és a dir, el que comprèn que només sent únics podem ser companys i superar tot el que ens divideix, enfronta i tantes vegades destrueix. Aquest comunisme ja ha tingut un començament: el Comunisme llibertari, l'humanisme llibertari, el qual comprèn que aquest ideal al que ens dirigim, aquesta terra promesa, no pot ser la que promet el Comunisme religiós, ni la que tracta d'imposar el Comunisme polític, sinó la conseqüència de l'evolució del procés de la nostra espècie entre la destrucció i allò creatiu.
La conquesta de la innocència a la qual em refereixo en els meus poemes, és la conquesta d'aquesta terra, la superació de les malalties de la nostra Raó, el racionalisme i l’irracionalisme, encara no detectats i que tracto de revelar en LIZANIA.
Des de fa temps, aquesta terra és per als llibertaris l’Acràcia, la Anarquia, el que jo anomeno el Món Real Poètic (com assenyalaven les pancartes de la manifestació Poètica per les Rambles de Barcelona que vaig animar fa anys). I com és que aquest Comunisme llibertari no arriba a tots els éssers humans que sofrixen les conseqüències d'aquesta pancracia, de la bogeria pel poder? Perquè aquest comunisme segueix sent polític en moltes de les seves formes i en el fons poètic, que sens dubte existeix i descobreixo, espera una major evolució (perquè són altres els contextos històrics), un major aclariment en el que és la vida exterior (la planificació i l'executiu) i la vida interior (la llibertat de pensar i sentir). Estem davant d’una transformació del concepte poètic de literari, estètic i elitista en humanisme poètic i del concepte polític, d'àrbitre o estructurats en clau de la lluita pel Poder entre els dominants ignorant als dominats; és més, mentalitzats, manipulats i, arribant el cas, sacrificats (vist tot això, amb ulls polítics i llibertaris…).
Hem de comprendre la gran complexitat que ens aclapara i el difícil que resulta el desenvolupament de la nostra vida interior, que sense llibertat de pensar i sentir ja no és nostra, en aquesta vida exterior que ens imposa allò social i allò natural. Precisament en aquesta llibertat es basa el Comunisme poètic. El fons de l'humà sempre ha estat aquest ideal, no podria ser un altre: el ple desenvolupament del pensar i del sentir. Les formes, enfonsades en tota la retòrica i la fal•làcia d'aquestes malalties es perden en la lluita pel poder i el fons humà difícilment apareix en les vides concretes, perdudes en una vida exterior plena de falsos problemes sotmetent les vides a les idees. I quines idees. Quants segles triguem a sortir del Món Real Salvatge? No ens estranyem del que hem de protagonitzar i ens ha de protagonitzar per sortir del Món Real Polític, però és indubtable que en nosaltres i entre nosaltres existeixen clares referències a aquesta terra promesa, a una plenitud que com éssers vius mereixem. La nostra exigència és molt superior a la de la resta de les espècies, però el procés de totes condueix a la seva realització, a la seva plenitud que com éssers vius mereixem. Una altra cosa és que degut precisament a aquesta complexitat mai no l’assolim com a espècie, però anhelar aquesta plenitud (entre els nostres límits i possibilitats) en lloc de lluitar pel poder (en totes les seves variants) és el que pot fer-nos realment humans, el predomini de pensar i sentir lliurement sobre el planificar i executar i no al revés.
Hi ha molt a pensar, a parlar, a comprendre, a somiar, a superar… No només fer. No en va, sense cap dubte, la nostra espècie, és una espècie heroica, descubridora de la Tragèdia i de la Bellesa.
A on anem i d'on venim
Encara que Rubén Darío va dir en el seu poema Lo fatal que no sabem ni a on anem ni d'on venim, jo crec que sí: Venim del Món Real Salvatge (on segueix la resta de les espècies) i anem al Món Real Poètic (a l’Acràcia) que implicarà, si hi arribem, la plenitud de la nostra espècie. Però és molt important saber on estem: estem en el Món Real Polític (en l'estructura dominants-dominats, en la lluita embogida i trastocada pel poder, on les idees –i quines idees- estan per sobre de les vides, plenes de fal•làcies, de mites, de muntatges, de màfies, de retòriques…). I el que ocorre és que, en realitat, no anem, no ens movem, no avança l'espècie cap a aquesta plenitud coherent amb la nostra realitat d'éssers no només planificadors i executius sinó conscients, sensibles i creatius. És evident que hem d'intentar canviar l'estructura, construir l'assemblea que elimini aquesta dualitat, edificar l'ideal anarquista que, de cap manera, pot assolir-se partint de la lluita pel poder, sinó anar assolint la llibertat de pensar i sentir i així, a poc a poc, seran cada vegada més els éssers humans convençuts de la possibilitat d'aquest canvi, coordinant allò natural, allò social i allò individual. Només ens falta aquesta descoordinació en la qual vivim, el que implica allò que ens parla de llocs d'on venim i on anem impensables realment. I convèncer-nos que caminem com a espècie, que no és la societat, sinó l'espècie la que ens uneix. I és que resulta que som la mateixa espècie i tenim els mateixos problemes essencials i totes aquestes fronteres, divisions i diferències imposades pel domini que ens enfronten i divideixen deixarien de fer-ho un cop veiéssim què som realment. Només així veurem d'on venim i a on anem, si és que abans no ens autodestruïm a causa d'aquesta estructura pel que sembla irremeiable on estem.
És clar que el comunisme és el màxim ideal de l'humà. Però el poètic, el qual albira aquest canvi d'estructura, el qual veu la possibilitat de la coordinació de la nostra complexitat, plenitud només imaginable quan hi ha llibertat de pensar i sentir per veure'ns únics i companys. Tots. Com està la nostra espècie en aquests temps? No causa una gran preocupació tanta bogeria? Encara que si resulta que si són els dominants els que senten i pensen per tots, si els dominats, la immensa majoria, no pensem ni sentim en llibertat, ni anem ni venim, ni estem, ni som, què tenim d'humans sense aquesta llibertat. Però és que, alhora, els dominants: pensen i senten lliurement sotmesos a la bogeria del domini, al racionalisme i a l’irracionalisme que els embogeix? En sofrir aquest Món Real Polític del que no sortim, em pregunto si per a això sortim del Món Real Salvatge. I és que aquesta llibertat de pensar i sentir, aquesta vida interior tan manipulada i confosa ens condueix a la innocència, és a dir, a veure'ns tots alhora únics, lliures, companys. I és que si l'espècie no avança cap a la innocència, que és avançar cap a l’ Acràcia superadora d'aquesta Pancràcia terrible, no podem parlar de plenitud, en un grau o en un altre, com a individus tan necessitats de coordinar el natural, allò social i individual, la vida exterior i la vida interior. Perquè sense la vida exterior, és impensable la vida interior, però sense aquesta què és aquella. No pot ser que uns dominants coordinin per tots. El primer pas és ser conscients que la coordinació de tot és obra de tots, superant la subordinació, tràgica tantes vegades, d'uns, els més, a uns altres, els menys. El Món Real Poètic, l’Acràcia, no és una utopia, és una destinació, és un procés inherent a aquelles qualitats que ens van fer sortir del Món Real Salvatge. Molt cal pensar, que desmitificar, que sentir, perquè arribem a on anem. Però el comunisme poètic ja és una realitat en la nostra vida interior si es té llibertat de pensar i sentir, si ningú pensa i sent per nosaltres. I aquesta realitat ho fa pensar com a possible en la vida exterior, assumint les nostres possibilitats i els nostres límits reals.